divendres, 23 de març de 2012

Identifica bones pràctiques de centre i d'aula.


Bona pràctica de centre:
Des del meu punt de vista una bona pràctica d’aquest centre és la forma que té aquest equip d’enfocar els Espais Familiars. Se que aquest projecte és comú a molts altres centres de les Illes, però també hem de reconèixer que, encara que hagi unes directrius generals, després, cada conjunt de subjectes, i per tant amb característiques diferents, ho adapta i aplica segons les seves necessitats. I és per això que crec que aquesta forma de fer és una bona pràctica educativa.

Vos explic. Aquestes reunions es realitzen un cop per setmana i hi participen els pares interessats, el personal docent del centre i un especialista de l’EAP.
                                        
Què es feia a elles?
Doncs, hi havia un moment de joc conjunt, on pares, nens i educadores interactuaven, realitzant una tasca o activitat de forma grupal. L’objectiu d’aquesta proposta era enfortir els llaços d’unió entre progenitors i infants i alhora conèixer-se millor.
Enfortir llaços familiars
El paper de l’educadora en aquest temps era de guia i encoratjadora de situacions, per així donar seguretat a uns i a altres.

Després d’aquet espai de relació l’educadora es quedava amb els nens realitzant algun taller o proposta determinada, mentre els pares marxaven amb una de les educadores i l’especialista de l’EAP a realitzar una xerrada envers el tema seleccionat.

Dic que els pares “marxaven” perquè es situaven a un altre espai diferent d’on estaven jugant els nens, però en tot moment havia contacte visual entre ells, cosa que em va semblar molt adient i interessant.
D’altra banda els temes de les xerrades eren molt diversos i depenien de la demanda de les famílies. És a dir, a la setmana anterior les educadores s’encarregaven de demanar als pares que és el que els hi interessava per a la següent sessió i així l’especialista podia portar material preparat. No obstant, el fet que l’especialista portes propostes preparades no impedia que hi hagués improvisació, doncs no podíem saber per on sortiran les qüestions i dubtes dels assistents, però això mai s’havia vist com un problema, sinó com un al·licient.

I per a mi, és tot aquest conjunt de tasques, una bona pràctica educativa!

Bona pràctica d’aula (2-3 anys):
Personalment consider que una tasca que exemplifica clarament les bones pràctiques de l’aula de dos a tres anys de l’Escoleta d’Educació Infantil Benirràs és l’activitat d’anar a la piscina.
Aquest grup anava a la piscina un cop per setmana a primera hora de la jornada amb les seves dues tutores d’aula.
Per arribar a la piscina del municipi contigu, doncs en aquell temps Sant Joan de Labritja encara no comptava amb aquest servei, anaven en mini bus, el qual els recollia a l’entrada de l’Escoleta sobre les 9.00 h.
La família que no hi era a aquella hora ja tenia assumit que si no arribava abans que l’autocar a les instal·lacions, provablement, el nen, aquell dia, no podria nedar. Així que ningú es queixava de res.

Un cop els nens i les educadores arribaven a la piscina es dividia el grup en dos meitats, uns quedaven amb una de les mestres esmorzant i els altres entraven a canviar-se als vestuaris per començar a xipollejar. Després es canviaven els torns: els que havien entrant a nedar, esmorzaven, i els que ja ho havien fet, nedaven.

Per a mi aquí és on es concentra la importància de la bona pràctica.
Els nens que entraven a canviar-se als vestidors ho feien individualment, autònomament i cadascú al seu ritme, i ho dic amb el sentit més ampli de tots els termes. O sigui, ho descriuré amb detall per a que entengueu el què vull dir.

Autonomia literal.
Els boixos entraven i deixaven la seva motxilla allí on consideraven convenient i començaven a llevar-se les sabates, les quals solien ser amb tancadura de velcro per facilitar la tasca.
Per això, què necessitaven?
Doncs, normalment asseure a terra (perquè els bans estaven plens de motxilles i roba) i estirar amb força la sabata, una vegada aquesta estava descordada.
Seguidament, es llevaven els mitjons i els posaven acuradament dins els forats de les sabates per a no perdre’ls ni confondre’ls. Després es col·locaven les sabates just baix del lloc que havien triat per posar la motxilla, per a que en acabar el bany fos més fàcil de trobar-les.

Més tard els al·lots es descordaven els pantalons i se’ls començaven a arriar per avall de les cames, quan aquests estaven a una altura adient (almenys pels genolls) s’asseien al terra i estiraven d’ells, per la part de baix, fins llevar-se’ls definitivament.
Un cop realitzada aquesta tasca es continuava amb la jaqueta o jersei, que si portava botons s’havien de descordar un per un i si portava cremallera s’havia de baixar sostenint amb una mà la solapa de la jaqueta i amb l’altra fent baixa la tancadura. Tota una aventura per no haver-se de fer malbé els dits!

I ... podria continuar així amb la samarreta i la roba interior, però pens que val la pena botar-nos aquesta part i continuar amb el què passa quan ja estan els al·lots despullats.

Vos heu reparat en que no han desat la roba que s’han tret?
Perquè per això primer han de treure tot el que hi ha dins de la motxilla, és a dir, la tovallola, el banyador, el capell de bany i les xancletes. Quan ja està tota la roba de bany fora de la motxilla, es ficava la roba que s’havien tret.

Un cop aquesta tasca estava realitzada s’havien de posar la roba de bany. O sigui, s’havien de seure al terra o al banc per poder posar-se el banyador (primer una cama, després l’altra i seguidament pujar-lo per a munt fins el lloc adient).
Seguidament es calçaven les xancletes i intentaven posar-se el barret de bany, si aquest era de tela i sinó la mestra els ajudava. Agafaven la tovallola i se la posaven al voltant del coll i ja estaven llestos per entrar a la piscina.

Realment, no penseu, que si els nens fan totes aquestes tasquest tots sols, únicament ajudats per les mestres als moments de conflicte, tot aquest conjunt d’accions per part de la mestra no són una bona pràctica educativa?

Potser, penseu que no perquè la mestra no ha fet res aquí, tota l’estona actuava el nen, però el fet d’estar observant, estar a l’escolta de les necessitats, estar a la disposició del nen i encoratjar-lo quan veus que no pot, ja que està apunt d’un atac de crisis, ... tot això no és una bona pràctica? Des del meu punt de vista, sí ho és!

dijous, 15 de març de 2012

Bones pràctiques 0 -3.


Desprès d’observar un seguit de propostes d’aula he d’escollir les tres que més m’hagin agradat i, encara que no ho sembli, això és una tasca difícil. Però bé, què és el que no és difícil? I triar i saber escollir bé, encara més!

Comencem! Les experiències que he pogut veure eren molt diverses, però jo m’he quedat amb tres idees que em semblen fonamentals per explicar què són les bones pràctiques. Aquestes idees fan referència a: saber escoltar, crear un ambient adient i treure el màxim profit a una proposta. Per explicar aquestes idees he triat algunes propostes mostrades a la web d’El Safareig.

Segons la meva opinió, una mestra ha de saber observar atentament el què succeeix al seu voltat, doncs amb aquesta escolta podrà esbrinar quines són les necessitats, els interessos, les preocupacions, els problemes, etc., dels infants i els seus propis, ja que veien les reaccions dels boixos l’educador pot modificar la seva pràctica educativa.

Beure aigua
Un exemple que deixa constància d’aquesta escolta és l’experiència que narra una mestra de com es va desenvolupar el procés “d’anar a beure aigua” i com havia influït la forma de fer de la mestra en l’autonomia dels infants.

És més, després d’observar i escoltar atentament les demandes i els processos dels al·lots l’educadora es va adonar que havia de canviar la seva actitud, doncs aquesta era perjudicial, encara que ella, al principi, no era conscient.

Altra tasca importantíssima i que a més, si es fa servir bé, és una eina molt útil, és el fet de condicionar acuradament l’espai, amb tot el que això implica. En altres paraules, per molt que un mestre prepari una proposta d’activitat, si no té en compta l’espai, els materials, el clima, el mobiliari, la decoració i tota la resta de recursos, i per tant no els empra de forma adient, l’activitat no estarà obtenint els màxims resultats possibles.

És més, de tot això un s’adona observant i escoltat el que passa al seu voltat i és per aquesta raó que pens que la proposta titulada "Fer d'observadors de l'ambient" ho clarifica molt.

La tardor, extreure-li el màxim profit.
 Finalment, m’agradaria dir que és igual de rellevant, una vegada seleccionat el què es vol fer, extreure-li el màxim profit a la proposta. Doncs, si un ja ha esbrinant, mitjançant l’escolta, el què els interessa als nens, també ha triat acuradament el material, l’espai, el clima que vol propiciar, etc., allò que li queda és aprofitar al màxim la proposta triada. Atès que, mitjançant aquesta, i tornant a observar el què en ella succeirà, estarem realitzant un feedback continu que enriquirà molt més el resultat.

I conseqüentment estarem creant un fil conductor entre tots els aprenentatges realitzats, doncs aquets tindran sentit, per als nens i per a nosaltres, i, el què és més important, seran significatius.

Aquí vos deix un bon exemple, des del meu punt de vista, que a més de treure-li el màxim potencial a la proposta, té en compta les altres dos idees abans esmentades: l’escolta i la cura de l’ambient.

dimecres, 14 de març de 2012

Part del DAFO d'aula.


Arribat aquest punt tocaria fer un anàlisis dels aspectes positius i els que no ho són tant de l’aula, tant envers els factors interns com els externs.

He de dir que quan nosaltres férem les pràctiques de 0 – 3 anys, durant el Cicle Superior d’Educació  Infantil no vàrem haver d’estar per totes les aules els mateix temps.  O sigui, si el nostre pràcticum va durar sis mesos i havia tres aules vàrem estar dos mesos per cada aula i cadascuna tenia unes fortaleses i unes oportunitats diferents de les altres. Per tant jo em centraré en l’aula de 0 – 1 any que va ser l’aula que més em va agradar, encara que al principi tenia molta por i pensava que amb els bebès m’avorriria moltísim, però finalment va ser al contrari.

Així en relació als punts forts (fortaleses) que podem trobar dins l’aula podem esmentar, segons el meu punt de vista tres eixos fonamentals, que són: l’organització, la planificació i la metodologia. Alhora aquestes es poden deixar veure a través de les rutines, les quals són fonamentals, doncs són el reflex del compliment de les necessitats bàsiques.

Al mateix temps dins tot aquest entramat d’idees també es deixen veure les relacions, ja que aquestes són la base de qualsevol tipus de contacte, el qual és fonamental en aquestes primeres edats. És a dir, la relació s’estableix entre educadors i nens, i al inrevés, entre pares i educadors, doncs és necessària una comunicació constant, i entre infants, ja que encara que siguin petits estableixen connexions entre ells.

Les peces d'un tot s'han d'unir i la seva unió
és el resultat que nosaltres rebem.
I, finalment, tot això es valora, no quantitativament (menys mal), però si qualitativament, doncs de la qualitat de totes aquestes connexions i implicacions sorgeixi una forma de ser, d’estar i d’actuar en l’aula.

Envers els factors externs que es poden aprofitar com a oportunitats podem contar amb les famílies, doncs sense la seva implicació no hi hauria prou recursos per anar endavant.


També s’ha d’esmentar aquí l’estil de fer de les educadores, ja que en aquest cas no els hi faltaven ganes d’aprendre noves coses, motivació, sabien aprofitar les noves inquietuds, deixaven que les practicants realitzessin propostes i, si esqueia, ens donaven alguna indicació, etc.

Altre aspecte que repercuteix directament en el que passa en l’aula és el concepte d’infància que té l’equip educatiu i, sobretot, les mestres particulars d’aquella aula, doncs encara que tot això quedi reflectit al Projecte Educatiu de Centre (PEC), després cadascú ho aplica de la seva manera a les tasques diàries, o no?

I altra factor que jo vaig valorar molt positivament va ser la comunicació, el intercanvi constant de punts de vista, ja fossin aquest del propi centre com de l’Equip d’Atenció Primerenca (EAP). I ja no tant sols entre professionals, sinó també la comunicació diària amb les famílies i amb els infants, dons s’entenia l’escolta com un valor importantíssim que s’havia de treballar des de prest.

En altres paraules, la suma de tots aquest conceptes, la connexió de totes aquestes peces, cadascuna amb el seu valor (unes més definides, altres més superficials, etc.), són, per tant, indispensables per a la configuració d’un tot: un trencaclosques que amb el temps agafarà una forma molt més definida.

Part del DAFO de centre.


Ahir a classe vàrem realitzar un anàlisi del centre educatiu on vaig realitzar les pràctiques. Aquesta valoració pretenia identificar: les debilitats i fortaleses, fent aquestes referència a factors interns del centre educatiu en concret, i valorar, també, les amenaces i oportunitats, envers els factors de l’entorn que condicionen el centre.

En altres paraules, he acabat portant a terme un DAFO, que no és altra cosa que una concreció de les debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats del centre. I aquí deixaré constància dels aspectes positius del centre, fent aquests referència tant a les característiques internes com a les externes.

Fortaleses: les paraules que aquí es troben donen informació sobre les qualitats positives que té l’anomenada escoleta a nivell intern, és a dir, com equip educatiu. I a més, he triat aquesta imatge perquè, segons el meu punt de vista, la tassa és símbol de llar i, per tant, aquí pot representar "els factors interns del centre", més concretament els punts forts.


Paraules: assemblea, comunicació, rotació, equip, autonomia, cooperació, motivació, anàlisi, heterogeni, adaptació, connexió, raonament, argumentació, sensibilitat, implicació,resolució, traspàs, relació, convivència, acollida, coordinació, contacte, família i estratègies.



Oportunitats: els termes que aquí esmentem volen deixar veure els factors positius que transmet l’entorn on es troba el centre. O sigui, són tots els avantatges externs als educadors i a les seves formes d’enfrontar la realitat amb les que es troba l’esmentat centre. I he escollit la imatge de l'abre, perquè per a mi expressa exterior i comunicació, alhora, i això és el que existeix, o abans existia, amb els factors externs del centre, doncs hi ha havia una comunicació total amb l'exterior.

Paraules: bosc, heterogeni, multicultural, respecte, normativa, adaptació, comunicació, altres, comunitat, ambient, participació, actiu i família.

dissabte, 10 de març de 2012

Tot és reflex del concepte d’infància.

A l’escrit d’en José Manuel Osoro Sierra i n’Olga Meng González del Río, Escenarios para el anàlisis y la construcción de un modelo de EducaciónInfantil, podem veure com s'exposen diferents conceptes d’infància, segons diverses corrents i escriptors.

Igualment, s’explica la rellevància de les tasques de vida diària com a reflex del concepte d’infància, que tenen els adults que treballen en un determinat centre i, per tant, la forma de portar a terme les propostes educatives, com són: els projectes. Els quals informen també, als usuaris i persones externes, de com s’entén allí als infants.


En altres paraules, els materials, els espais i la distribució dels temps són també reflex del concepte d’infància, ja que amb una determina organització o altra s’entén que el nen és un ésser individual, amb un ritme persona i unes necessitats particulars, com reivindiquen els autors, o tot el contrari, com posen alguns exemples per a contrarestar i comparar.

Mirada crítica
És per tot això, que a les darreres pàgines de l’escrit es pot percebre la idea de que l’educacióés cosa de tots, doncs és un procés reflexiu que es nodreix de tot tipus de relacions. A més a més, es reivindica que les escoles han de deixar veure aquest transcurs als agents socials, doncs amb l’observació (mirada crítica) i la documentació s’argumenta i es dóna la importància que es mereix a l’educació i, per tant, al creixement.

La importància de les activitats de vida quotidiana.


A l’article de La vida diaria, de Mari Carmen Díez, es veu reflectida la rellevància i el significat de tasques habituals, com són els moments dels àpats, el temps de joc, els espais de feina, ... i tot el que d’elles es pot desprendre. Com per exemple, les tasques que s’han de realitzar per menjar, com és parar taula i tot el que això implica. És a dir, comptar quants som i per tant realitzar una aplicació bijectiva, d’un a un (un nen implica un plat, un got, una cullera, un tovalló, etc.).


Nen menjant autònomament
En altres paraules, des del meu punt de vista aquest escrit és una reflexió, una argumentació i una valoració de la importància de les tasques no reglades i tot el significat que aquestes tenen en el desenvolupament global dels infants. Doncs, com diu l’autora, “el nen funciona com un tot” que “[...] aprèn de tot i en tot moment” i és per això que “[...] no podem aparcar la vida a la porta de l’escola”.

I és aquesta la nostra tasca com a docents: saber extreure de les activitat que a simple vista semblen insignificants allò que fa siguin irrepetibles i font incommensurable d’aprenentatges.

dimarts, 6 de març de 2012

Què és per a tu un infant i com l’entens.

Un infant és una persona, que encara que sigui menor d’edat i sembli dèbil i manipulable, té uns drets que s’han de respectar.

No obstant, la tasca de tots els adults que ens trobem al costat d’al·lots és velar pel seu creixement, la seva seguretat i el seu desenvolupament, en tots els àmbits. És a dir, com que el fet de jugar també dóna resposta a questes tres besants del seu creixement, també hem de procurar que aquesta acció es doni dins la major seguretat possible. Doncs, és la nostra feina donar resposta a les seves necessitats, les quals varien segons quin segui el context de cada boix.

Un nen ha de poder ser feliç, sentir l’estima dels que té al seu voltant, ha poder estar en societat, compartir, col·laborar amb els seus iguals i amb els d’altre edats, doncs en grups heterogenis aprenem tots de tots.

A més, crec que hem d’aprendre molt dels infants, ja que ells sempre saben veure la part bona de les coses encara que aquestes no ho sigui. Sinó mireu un dels curt metratges de En el mundo a cada rato. Són cinc pel·lícules realitzades amb la col·laboració d’UNICEF per donar veu a les seu cinc prioritats, entre les quals es troba: el desenvolupament integral de la infància. I per tant, el film creat per dona a conèixer aquesta necessitat és: “Las siete alcantarillas” de Chus Gutiérrez.


Per completar aquesta entrada he cercat un documental que m’ha ajudat a perfilar el meu concepte d’infància, és a dir, he hagut de realitzar una recerca de dades per complementar la meva explicació.


Aquí vos el deix!
En el Mundo a Cada Rato Segmento "Las siete alcantarillas" [2004] de Chus Gutiérrez - Corto Completo from ChusGutierrez on Vimeo.


Una jornada a l'escoleta.

Record d’una jornada escolar a EEI Benirràs.
Un dia típic els nens arribaven acompanyats dels seus familiars. Les mestres de cada aula rebien a aquestes famílies i fins que la mestra no saludava al nen i a l’acompanyant aquest no podia marxar, per tant això d’arribar i amollar al nen, no era factible en aquella escola.

Mentre que esperaven a que arribessin tots els infants els nens podien jugar lliurement dins la classe. Quan ja hi eren tots feien, a l’aula d’un a dos anys, l’assemblea, en la què miraven qui faltava, cantaven la cançó de Bon dia i la mestra demanava si algú volia explicar alguna cosa.

En acabar no se si es realitzava una de les activitats d’aquell dia o anaven a esmorzar. En tot cas, si no era una cosa es feia l’altre o l’inversa.
Abans d’anar a esmorzar tots els nens havien de passar per el lavabo a rentar-se les mans i per això havia una educadora al lavabo i  una altra al menjador que anava guiant als nens per asseure’s.

Tot seguit, una de les mestres anava en busca de les motxilles dels boixos i quan ja les tenia totes, entre les dues educadores, anaven demanant als nens: de qui és aquesta? I els infants anaven contestant.

Quan cadascú tenia el seu esmorzar ja podien començar a menjar i a mida que anaven acabant podien anar sortint al pati, acompanyat d’una de les educadores.

En el pati em va cridar molt l’atenció que es respectaven ben bé tots els ritmes. Per exemple, si algun nen estava cansat de jugar i volia dormir una estoneta, doncs hem de recordar que els nens d’aqueta aula encara són petits i de vegades alguns encara necessitaven fer la migdiada del mati, la mestra treia l’hamaca a la zona del pati amb ombra i més tranquil·la, i el nen es calava a dormir sense cap problema.

Seguim. Durant del pati també s’aprofitava per anar revisant els bolquers dels nens, ja que n’hi havia que encara en portaven. Per tant, aquesta tasca es realitzava en diversos moments de la jornada.

En acabar el pati, es feia entrar als nens a l’aula on la segona activitat ja estava llesta, com per exemple el joc heurístic o anaven directament a l’aula de psicomotricitat. Però he de dir que per fer aquestes activitats la classe es dividia i cada educadora es quedava amb la meitat dels nens, segons si aquets eren de principis d’any o de finals.

Després d’aquesta proposta venien les famílies a recollir als nens que no es quedaven a dinar i tornava a haver una comunicació educadora - família, per veure com havia transcorregut la jornada.

A continuació els nens anaven al bany a rentar-se les mans, com abans de l’esmorzar, i dinaven al menjador. En acabar de dinar, es rentaven les dents i les mans i tornava a haver un torn de recollida.

Però també estava la possibilitat que els boixos quedessin a fer la migdiada i a berenar i era després quan venien les seves famílies a recollir-los.

Altres preguntes per a recordar i reflexionar.
- Qui decideix com s’ha d’ensenyar i avaluar?
Les mestres són les que decideixen com s’ensenya i s’avalua, però evidentment és en funció del ritme i de les necessitats dels infants. És a dir, no hi ha una metodologia o forma de fer tancada que no deixa peu al canvi o la modificació, tot el contrari. Encara havent una estructura mínima tot està disposat per a que, per si qualsevol motiu, les condicions s’han de variar, es faci sense cap tipus de problema.

- Quines estructures, pràctiques o comportaments de les mestres ajuden als infants a aprendre?
Des del meu punt de vista, les pràctiques i comportaments que més ajuden al desenvolupament dels nens són l’espera, l’escolta, el respecte, la motivació, ... Doncs, és obvi que sense aquestes estructures els boixos no podrien créixer d’una forma individual. En altres paraules, si no existissin aquestes pràctiques els nens tots aniríem a una i semblarien robots homogenis sense identitat i és gràcies als comportaments de les mestres que això no ocorr així.

- Com estan organitzades les aules, les rutines, els espais, els horaris...? Qui les organitza? Qui decideix per on començar i quan acabar? Quan  sorgeix un problema o un entrebanc dins la jornada, com es soluciona?
Les aules, les rutines, els espais i els horaris estan organitzats segons les necessitats dels infants, però evidentment estructurats pels adults. O sigui, tot esta disposat d’una forma estudiada i acurada cercant el màxim desenvolupament de les capacitats dels al·lots, però aquesta distribució ha estat realitzada, en última instància per la mà de l’educador.

I això mateix ocorre amb la posada en marxa o finalització d’una activitat, doncs la mestra ha estudiat quines necessitats i interessos tenen els boixos i ella és qui la prepara, però si en determinant moment s’adona que la proposta no es pot realitzar perquè els nens no estan receptius, doncs no es fa. De igual manera, potser que ella hagi previst que dita tasca tingui una durada de trenta minuts, però tal vegada als deu minuts els nens ja estan cansats, així que ella s’adapta sense cap problema a les noves circumstàncies.

Per tant, podem deduir que quan sorgeix un problema aquest es soluciona pensant en el major benestar dels al·lots i sempre amb el consens de tots els membres de la comunitat educativa, encara que és obvi que això de vegades és complicat. Però he de dir que sempre s’intentava fer d’aquesta manera i almenys arribar a una solució satisfactòria per a tots.

- Com interactuen els infants? Col·laboren i treballen junts? Com s'ajuden a aprendre?
No se si és una característica de tots els infants o només d’aquells que estan avesats a compartir i viure en comunitat, però puc assegurar que els boixos d’aquesta escoleta interactuaven constantment i, encara que segons els seu desenvolupament normatiu moltes vegades tinguessin un joc molt més egocèntric i individual, per general treballaven junts.

És més en ser una escoleta a la que assitien individus de totes les nacionalitats i cultures, aprenien molt més col·laborant i jugant de forma compartida que no pas si ho haguessin fent de manera més individual.

- Com interactuen amb el mestre?
Si la qüestió es refereix a com interactuen les famílies i els infants amb la mestra he de dir que tot depenia de la família, i el seu caràcter, i de l’educadora, i de la seva forma de ser, però a termes generals, com ja he dit a la descripció inicial la comunicació entre ambdós agents educatius era constants i respectuosa pel bé dels al·lots. Així que la interacció amb la mestra era dinàmica, constants i càlida, ja que es podia percebre l’afectivitat que sempre ha de caracteritzar aquestes relacions.

- Com s’interactua amb les famílies?
Com s’ha vist a la descripció la comunicació en l’aula d’un a dos anys era diària, però això no vol dir que a les altres aules no ho fos. És més, tots els infants disposaven d’una agenda que cada dia feia el recorregut: casa – escola – casa, per tant si els pares volien fer saber quelcom a l’educadora i ells no eren els que portaven els nens a l’escoleta ho podien fer mitjançant aquesta agenda i igual a l’inversa.

A més a més, constantment es demanava la col·laboració de les famílies per a la realització d’activitats, com: la festa de la primavera, carnestoltes, etc., que encara que sembli estrany, moltes d’aquestes propostes es realitzaven en dissabte o diumenge per a que tots poguessin assistir i sempre havia molt bona participació.

Igualment, les mestres i els serveis d’atenció amb els que elles col·laboraven estaven a la disposició de les famílies i contínuament els demanaven sobre quins temes o sobre què els hi agradaria fer un taller per a pares i al final per consens sempre es decidia quelcom interessant per a tots.

- L’escola té previst un pla d’acollida als infants? Com és aquest pla? Existeix un pla d’acollida pels mestres?
L’escoleta si té un pla d’acollida per als infants, el conegut Període d’adaptació. Aquest pla d’acollida contava amb un document oficial que se’ls hi facilitava a les famílies i del qual podem extreure les següents idees clau:
  • “No són tan sols els nens els únics implicats en el procés d’adaptació. La família i l’escola inicien una relació, i a tots ens cal adaptar-nos”.
  • “Cada família, cada pare, cada mare, cada nen, reaccionarà diferent”.
  • “No ens hem d’espantar. [...] El més important és anar descobrint, dia a dia, els petits signes d’acceptació que ens van oferint. Una mirada, un somriure, la complicitat, són símptomes de la progressiva integració”.

Més concretament, el pla d’adaptació que es seguia a l’aula d’u a dos anys és aquell explicat per Vicenç Arnaiz a l’Anuari de l’Educació de les Illes Balears, 2006, titulat: L’adaptació dels infants i les seves famílies a les escoletes de Menorca (podeu trobar l’article a la columna de la dreta, a l’apartat de Webs i articles interessants). La idea fonamental o la que més em crida a mi l’atenció d’aquesta proposta és la contundència amb la que s’adverteix als pares de: que “han d’assistir a escola entre 8 i 10 dies i que quedaran asseguts a una zona de la classe reservada per a ells”.

En altres paraules, els pares tindran un espai a l’aula per a que els nens els puguin veure i estar amb ells, però aquells al seu torn no podran sortir d’aquell espai. (És molt extens d’explicar, per això jo recoman llegir l’apartat 2: El procès d’adaptació a l’escoleta, de l’esmentat article).

D’altra banda, per als mestres no hi havia cap tipus de pla d’acollida, no obstant, això no vol dir que quan arribava un nou mestre no se’l tractés com tocava. Per exemple, el nostre període de pràctiques va coincidir amb la primera setmana de l’escola d’estiu d’un nou grup i per tant hi havia una nova mestra.

Per allò que jo vaig veure, la varen rebre amb els braços oberts i explicant-li tot el què podia fer-li falta, a més, totes les educadores i la directora sempre estaven a la seva disposició per si tenia quelcom dubte.

Varen fer una primera entrevista la directora i la mestra totes soles per conèixer-se millor, després una reunió amb tot l’equip educatiu i tot això abans de començar el seu primer dia de feina, per tant la nova mestra no es trobava tant perduda en la seva primera jornada. I per a mi, això ja dóna una molt bona imatge de com funcionaven allí les coses, no?