dilluns, 30 d’abril de 2012

Revisió del contracte d'aprenentatge vs. disconformitat


Des del meu punt de vista, i com que encara no hem fet pràctiques perquè les de l’etapa de 0 a 3 anys les tenim reconegudes, pens que el meu contracte d’aprenentatge segueix estant igual.

És a dir, jo em vaig proposar intentar realitzar activitats que donessin resposta a les necessitats dels nens, sempre atenent als seus  interessos, i aconseguir reduir la meva por d’introduir més a les famílies a la vida diària d’una escola.

Aquests objectius continuen estant vigents, doncs per a mi aquestes són les fites més complicades a aconseguir, ja que en elles és resumeixen totes les angoixes d’una educadora primerenca que tota nova decisió li preocupa. No perquè pensi que no ho pot fer bé o perquè algú li pugui fer pensar en alguna cosa a fer, sinó perquè encara que un cregui en la seva tasca, també soc conscient de la importància del meu paper con a guia i això angoixa. O  no?

És més, angoixa tant que quan veus que algú no valora la tasca educativa de qualsevol adult – guia o que quelcom no reflexiona envers les conseqüència que poden tenir els seus actes damunt altres, pensa: realment penseu que això no va amb vosaltres? Voleu dir que l’educació de les generacions futures no vos influeix?

Arribats a aquest punt la tutora em diu: vale, les teves fites continuen iguals, però i les teves competències docents? I la teva capacitat de reflexió?

I jo aquí he de fer una aturada. Les meves competències docents no se si s’han millorat, s’han quedat igual, me les he replantejat. Per què? Doncs, perquè per a mi el terme “competències docents” és molt abstracte, no se per on agafar-ho. Però una cosa tinc clara, igual que abans d’iniciar aquesta assignatura segur que no estic. És impossible. Tothom fa canvis a mida que va desenvolupant-se així que jo no puc ser el primer bitxo estrany que s’hagi quedat igual.

Conseqüentment això ha fet que em segueixi qüestionant les coses, no més o menys que abans, perquè qui em coneix sap que soc una inconformista i m’agrada pensar i, com no, queixar-me, per aconseguir quelcom millor. Per tant, de ven segur que res és com abans. D’alguna manera alguna cosa ha canviat, no se què ni com, però ara ja no és igual que abans.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada