Quines són les meves pors, inquietuds o dubtes en relació a la professió docent?

Buff... Aquesta pregunta és difícil de contestar, però jo crec que tot això, potser, es pot resumir en algunes qüestions que, quan un pensa, es fa.

Algunes d’aquestes són:

- La tasca docent m’angoixarà?

- Sabre trobar una escapatòria a la rutina?

- Seré capaç de demanar ajuda quan la necessiti?

- Com ho faré per tractar amb els pares?

- Aguantaré les injustícies o la meva vena “directa” em guanyarà la batalla?

- Quan l’estrès m’envolti, sabre regular-me?

- Quan els “meus” ideals entrin en conflicte amb els “nostres”, cercarem una solució beneficiosa per tots, especialment per als nens?

- En les situacions de conflicte, quin serà el meu paper?

- Continuaré tenint inquietuds o a mida que passi el temps m’aniré estancant com a persona i com a docent?

- Si arriba el moment que la meva identitat docent comença a desequilibrar-se i aquest camina cap a l’estat conegut com a “Burn Teacher”, sabre dir basta i anar per un altre camí?

Tal vegada les qüestions que em fan més por són aquestes tres i per tant són les que abans requereixen d’una resposta, no?

- La tasca docent m’angoixarà?

Pens que aquesta és una de les coses que més por em fa. No se si serè capaç de fer tot el que se’m demani ni de donar resposta a les necessitats dels nens. I si tot això plegat m’atabala? Què faré? Sabre sortir-me’n?

No se, és una sensació estranya. És com que pens que aquesta tasca és tant important, que no se pas si estaré preparada per fer-la tant bé com toca.

- Sabre trobar una escapatòria a la rutina?

No ho se. Aquesta és la veritat. Esper i desig que si, però pens que això depèn especialment de la personalitat de cada individu i del moment en el què aquest es trobi. Tal vegada hi haurà dies que em deixaré emportar per la passivitat i altres que lluitaré amb totes les meves forces contra ella, però això no ho puc predir.

- Quan l’estrès m’envolti, sabre regular-me?

A aquest fet li tinc vertader pànic, doncs ja fa anys que treball amb nens en el món del Temps Lliure i sempre hi ha hagut quelcom fet que m’ha fet sortir del meu paper d’educadora. Això no vol dir que hagi fet alguna barbaritat, sinó que he de reconèixer que alguna vegada se m’ha escapat algun crit o alguna expressió que deuria d’haver callat. Però pens, que gràcies a l’experiència i a l’esforç personal que faig per a regular-me, perquè com alguna altra pregunta deixa veure soc bastant directa i no sol callar-me els meus pensament, ho aconseguiré!.

Què puc fer per resoldre la resta de preguntes?

Doncs, fa algun temps no ho sabia... Però un dia parlant amb una mestra, molt bona amiga, i ja jubilada em va donar una pista. El seu consell va ser: No perdis mai la il·lusió i ves endavant.

Si aquesta frase l’ajuntem amb la frase que caracteritza a un bon amic: No esperis mai res a canvi del què fas, fes-ho perquè realment vols!

Crec que tenim la resposta a tot dubte, por o inquietud, no?

Després d’un temps crec que he fet d’aquests consells els meus ideals, doncs si realment ho penses amb deteniment, és l’única manera que les pors no et mengin i són l’única força que et fa caminar endavant sense mirar endarrere.

O sigui, des del meu punt de vista, hem de seguir fent les coses perquè volem, sense esperar res de ningú ni tenir por, doncs si no ho fem així perdrem tota la il·lusió, i probablement tota oportunitat.

En paraules de la meva mare: “el miedo era verde y se lo comió el burro”.

Després de realitzar una posada en comú, primer en petit grup (en parelles) i després en gran grup (entre les tres illes), pens que les nostre pors en termes generals es poden concentrar en quatre grans qüestions:

- La tasca docent m’angoixarà?

- Creus que has adquirit els coneixements necessaris per poder realitzar les practiques?

- Com pensen que serà la teva relació amb el nou equip docent, les famílies i l’alumnat?

- Com afrontaràs les dificultats que et sorgiran en la teva pràctica docent?

Però a més podem dir que les persones que han realitzat ja les pràctiques tenen pors, diguem-li, més extrínseques i les alumnes que les estan fent ara tenen angoixes més personals o individuals. És a dir, les al·lotes que estan ara fent les pràctiques tenen por a no fer quelcom bé, però les que ja les varen realitzar tenen por a accions més relacionades amb el treball en equip, a la relació amb les famílies, a la feina en cooperació... Potser sembla estrany, però des del meu punt de vista crec que és el procés de l’angoixa. O sigui, hem de sortir de l’individualisme per entendre la tasca docent com una cosa en cooperació i és per aquesta raó que finalment les nostres pors són més extrínseques, no?