Valoració de les meves competències.

Un primer diagnòstic dels punts forts i febles del meu treball com a mestra i dels aprenentatges que cal que realitzi després de llegir el document de P. PERRENOUD (2007). Diez nuevas competencias para enseñar. Barcelona: Graó. 

Actituds o idees que es valoren positivament:

- Treballar a partir de les errades i dels obstacles en l’aprenentatge, ja que un error mai és una passa enrere, sinó, des del meu punt de vista, dos endavant. Perquè et permetrà tenir un ventall més ampli de possibilitats entre les que tria per quan et tornis a trobar en una situació de conflicte.

- Impulsar un grup. Tots som igualment importants en les tasques d’equip, però de vegades quan ens falta el temps o les tasques es confonen és necessari que algú reorganitzi, animi i impulsi el grup. Aquesta tasca és coneguda com a lideratge, però a mi m’agrada més dir coordinadora i mai s’ha de confondre amb l’autoritat màxima.

Què he de millorar?

- Organitzar de forma adient la professió dels aprenentatges sense deixar de banda les diferencies, sinó incloure-les com un factor imprescindible en el creixement personal, tant el dels nois com el dels mestres.

- Hem de continuar entenent els drets imprescindibles dels estudiants, ja que nosaltres, que ara som alumnes, els demanem constantment, però es que posteriorment els haurem de respectar així com nosaltres hem volgut que ho fessin.

Què em fa por?

- Implicar als pares en la construcció dels coneixements. Encara que, potser el què realment em fa por és que ells no vulguin participar en les propostes que l’equip d’educadors en el què jo participi els hi ofereixin. Tal vegada, això es pot associar amb por al fracàs, no?

- Controlar la meva personalitat davant dels dilemes ètics de la professió. Doncs hi ha moltes vegades que jo veig, des del meu punt de vista, una solució fàcil i eficaç a un problema i no entenc com els altres no la poden veure i per tant, he de saber respectar el ritme dels demés de manera que els raonaments exposats calin, però sense esperar una solució satisfactòria.

Com era el centre d'educació infantil on jo vaig fer les pràctiques?

Quines paraules em suggereix aquest centre?


Característiques d'una escola 3-6 i per tant aspectes que fan diferent aquesta d'una de 0-3.

Què canvia del centre on vaig realitzar les pràctiques del meu centre “ideal”?

El meu centre ideal no és que sigui tal qual aquell en el què vaig fer les pràctiques, però la veritat que compleix moltes de les característiques o requisits que, des del meu punt de vista, ha de tenir un centre d'Educació Infantil de 0 a 3 anys.

És a dir, és un centre que es troba en un espai natural, com és al bosc, dins d’un poble d’interior i petit i no dins d’una ciutat. Per tant hi ha facilitat per a realitzar excursions puntuals per veure com floreixen els ametllers, escoltar els pardals com canten, recollir pinyetes per emprar els pinyols, etc.

A més és un centre petit, que no està gaire massificat, doncs només hi ha tres grups, un per a cada edat amb dues educadores per aula.

Igualment, els destinataris són un públic divers i heterogeni, de diferents nacionalitats, ètnies i cultures, el que fa que la comunicació i la relació sigui molt més enriquidora per a tots.

I per finalitzar, però no per això menys important, les educadores col·laboren amb tot tipus de professionals i les famílies estan totalment immerses en les activitats de centre.

Així doncs, des del meu punt de vista, a termes generals, aquestes poden ser característiques molt importants per a un bon centre, que no per a un centre ideal, ja que sempre hi ha coses que polir o millorar.

Durant aquesta reflexió he hagut de fer una recerca tècnica per poder emprar algunes eines que em feia gana de saber utilitzar, com les imatges en forma de peu. Per tant, pens que amb aquesta entrada també he realitzat un aprenentatge autònom, per així perfilar destreses que encara no dominaba.

Quines són les meves pors, inquietuds o dubtes en relació a la professió docent?

Buff... Aquesta pregunta és difícil de contestar, però jo crec que tot això, potser, es pot resumir en algunes qüestions que, quan un pensa, es fa.

Algunes d’aquestes són:

- La tasca docent m’angoixarà?

- Sabre trobar una escapatòria a la rutina?

- Seré capaç de demanar ajuda quan la necessiti?

- Com ho faré per tractar amb els pares?

- Aguantaré les injustícies o la meva vena “directa” em guanyarà la batalla?

- Quan l’estrès m’envolti, sabre regular-me?

- Quan els “meus” ideals entrin en conflicte amb els “nostres”, cercarem una solució beneficiosa per tots, especialment per als nens?

- En les situacions de conflicte, quin serà el meu paper?

- Continuaré tenint inquietuds o a mida que passi el temps m’aniré estancant com a persona i com a docent?

- Si arriba el moment que la meva identitat docent comença a desequilibrar-se i aquest camina cap a l’estat conegut com a “Burn Teacher”, sabre dir basta i anar per un altre camí?

Tal vegada les qüestions que em fan més por són aquestes tres i per tant són les que abans requereixen d’una resposta, no?

- La tasca docent m’angoixarà?

Pens que aquesta és una de les coses que més por em fa. No se si serè capaç de fer tot el que se’m demani ni de donar resposta a les necessitats dels nens. I si tot això plegat m’atabala? Què faré? Sabre sortir-me’n?

No se, és una sensació estranya. És com que pens que aquesta tasca és tant important, que no se pas si estaré preparada per fer-la tant bé com toca.

- Sabre trobar una escapatòria a la rutina?

No ho se. Aquesta és la veritat. Esper i desig que si, però pens que això depèn especialment de la personalitat de cada individu i del moment en el què aquest es trobi. Tal vegada hi haurà dies que em deixaré emportar per la passivitat i altres que lluitaré amb totes les meves forces contra ella, però això no ho puc predir.

- Quan l’estrès m’envolti, sabre regular-me?

A aquest fet li tinc vertader pànic, doncs ja fa anys que treball amb nens en el món del Temps Lliure i sempre hi ha hagut quelcom fet que m’ha fet sortir del meu paper d’educadora. Això no vol dir que hagi fet alguna barbaritat, sinó que he de reconèixer que alguna vegada se m’ha escapat algun crit o alguna expressió que deuria d’haver callat. Però pens, que gràcies a l’experiència i a l’esforç personal que faig per a regular-me, perquè com alguna altra pregunta deixa veure soc bastant directa i no sol callar-me els meus pensament, ho aconseguiré!.

Què puc fer per resoldre la resta de preguntes?

Doncs, fa algun temps no ho sabia... Però un dia parlant amb una mestra, molt bona amiga, i ja jubilada em va donar una pista. El seu consell va ser: No perdis mai la il·lusió i ves endavant.

Si aquesta frase l’ajuntem amb la frase que caracteritza a un bon amic: No esperis mai res a canvi del què fas, fes-ho perquè realment vols!

Crec que tenim la resposta a tot dubte, por o inquietud, no?

Després d’un temps crec que he fet d’aquests consells els meus ideals, doncs si realment ho penses amb deteniment, és l’única manera que les pors no et mengin i són l’única força que et fa caminar endavant sense mirar endarrere.

O sigui, des del meu punt de vista, hem de seguir fent les coses perquè volem, sense esperar res de ningú ni tenir por, doncs si no ho fem així perdrem tota la il·lusió, i probablement tota oportunitat.

En paraules de la meva mare: “el miedo era verde y se lo comió el burro”.

Després de realitzar una posada en comú, primer en petit grup (en parelles) i després en gran grup (entre les tres illes), pens que les nostre pors en termes generals es poden concentrar en quatre grans qüestions:

- La tasca docent m’angoixarà?

- Creus que has adquirit els coneixements necessaris per poder realitzar les practiques?

- Com pensen que serà la teva relació amb el nou equip docent, les famílies i l’alumnat?

- Com afrontaràs les dificultats que et sorgiran en la teva pràctica docent?

Però a més podem dir que les persones que han realitzat ja les pràctiques tenen pors, diguem-li, més extrínseques i les alumnes que les estan fent ara tenen angoixes més personals o individuals. És a dir, les al·lotes que estan ara fent les pràctiques tenen por a no fer quelcom bé, però les que ja les varen realitzar tenen por a accions més relacionades amb el treball en equip, a la relació amb les famílies, a la feina en cooperació... Potser sembla estrany, però des del meu punt de vista crec que és el procés de l’angoixa. O sigui, hem de sortir de l’individualisme per entendre la tasca docent com una cosa en cooperació i és per aquesta raó que finalment les nostres pors són més extrínseques, no?

Quin tipus de mestra vull ser?

Probablement sembli una mica directe, però ja que hem de confeccionar la nostra identitat com a mestres, començaré sent sincera, ja que allò que menys m’agrada són les mentides.

Per tant, una vegada dit això, he de dir que no crec amb la idealitat de les coses o les persones, així és que no pens que existeixi un mestre ideal.

Vivim en una societat individualista i consumista, però la nostra futura tasca com a educadores precisament es basa en tot el contrari, o almenys és la meva opinió.

Educar, és una labor manipulativa (i no en el sentit dolent de la paraula), consensuada, que requereix temps, paciència, espera, escolta, respecte,... Per tant, un mestre que cregui en l’educació com a eina de cohesió social, des del meu punt de vista ha de donar resposta a aquestes necessitats, i moltes més. Així doncs, ha de ser: realista, però tenir imaginació i il·lusió, pacient, però dinàmic, saber guiar i escoltar, respectar els demés i alhora lluitar pels seus ideals, gaudir amb la seva feina i sobretot concebre aquesta, no com un treball més, sinó quelcom diferent i important, que requereix d’una tasca en grup. A més, aquest conjunt de persones que unides cerquen una finalitat comuna, deu estar format, des del meu punt de vista, per la família, l’equip educatiu del centre, la societat i, sobretot, pe’ls infants.

Aleshores, d’aquesta introducció, per no dir declaració d’intencions, crec que es pot entendre que no crec que hagi una diferència entre els mestres dels nens de 0 a 3 anys amb els educadors del boixos de 3 a 6 anys, doncs ambdós professionals realitzen una mateixa tasca, amb la diferència que els destinataris són d’edats divergents, però no són altre tipus de receptors.

No se si m’explic. Intentaré dir-ho d’una altra manera.

Potser les tasques que realitzen els mestres de 0-3 anys i els de 3-6, són un tant dispars, doncs és obvi que els nens de zero anys no tenen les mateixes necessitats, i per tant tampoc les mateixes rutines, que els nens de sis anys. Però la finalitat de la labor d’uns educadors i altres, quina és? La mateixa, no?

Vos posaré un exemple. Jo vaig tenir la sort de fer les pràctiques a un centre públic, depenent de l’Ajuntament de Sant Joan de Labritja, l’Escoleta d’Educació Infantil Benirràs on hi havia dos educadores per aula amb la titulació del Cicle Formatiu de Grau Superior d’Educació Infantil, menys la directora que és una Mestra d’Educació Infantil, i em vaig sentir molt identificada amb la seva forma de fer, ja que totes anaven a una. O sigui, tot ho decidien per consens i tot es parlava sense cap pega. Realment va ser una demostració magnifica de treball en equip i em va deixar veure clarament que, encara que siguem persones diferents amb ideals i formes de fer divergents, podem arribar a una conclusió comuna, SI VOLEM!

Així doncs, és evident que la meva concepció d’una bona mestra ha evolucionat des de que vaig decidir que ho volia ser, però és que seguirà evolucionant sempre! Ja que contínuament estaré en contacte amb el meu entorn i tot modificarà, per a bé o per a mal, la meva forma de fer, de pensar, de sentir i, en definitiva, les meves perspectives i expectatives. És per aquesta raó que dic que aquesta feina és un treball de tots que està en constant canvi, ja que tot depèn de l’ambient que ens envolti.

Comencem!

Hola! Com va?

Bé, com sabeu soc una estudiant de tercer de Grau d’Educació Infantil de la Universitat de les Illes Balears.

Qui em coneix sap que m’encanta escriure…Realment el que m’agrada és posar paraules als pensament, perquè dir “m’encanta escriure” és massa formal i entusiasta, no?

No m’estendré gaire, encara que no se si ho sabré complir…

Per alguna raó, sembla que per formar bons mestres és important qüestionar-se el què ens succeeix i el què ens passarà. Així que és per això que he creat aquest bloc.

Aquí aniré reflectint el meu procés d’aquest semestre, ja que hi ha una assignatura, Reflexió i Innovació Educativa, que, segons la meva primera impressió, consistirà bàsicament en això. Una cosa que, segons els que m’envolten, “em va que ni pintant” per la meva forma de fer i pensar.

Crec que ja és un bon començament, no?;-)

Salutacions,

Cira.