dilluns, 30 d’abril del 2012

Revisió del contracte d'aprenentatge vs. disconformitat


Des del meu punt de vista, i com que encara no hem fet pràctiques perquè les de l’etapa de 0 a 3 anys les tenim reconegudes, pens que el meu contracte d’aprenentatge segueix estant igual.

És a dir, jo em vaig proposar intentar realitzar activitats que donessin resposta a les necessitats dels nens, sempre atenent als seus  interessos, i aconseguir reduir la meva por d’introduir més a les famílies a la vida diària d’una escola.

Aquests objectius continuen estant vigents, doncs per a mi aquestes són les fites més complicades a aconseguir, ja que en elles és resumeixen totes les angoixes d’una educadora primerenca que tota nova decisió li preocupa. No perquè pensi que no ho pot fer bé o perquè algú li pugui fer pensar en alguna cosa a fer, sinó perquè encara que un cregui en la seva tasca, també soc conscient de la importància del meu paper con a guia i això angoixa. O  no?

És més, angoixa tant que quan veus que algú no valora la tasca educativa de qualsevol adult – guia o que quelcom no reflexiona envers les conseqüència que poden tenir els seus actes damunt altres, pensa: realment penseu que això no va amb vosaltres? Voleu dir que l’educació de les generacions futures no vos influeix?

Arribats a aquest punt la tutora em diu: vale, les teves fites continuen iguals, però i les teves competències docents? I la teva capacitat de reflexió?

I jo aquí he de fer una aturada. Les meves competències docents no se si s’han millorat, s’han quedat igual, me les he replantejat. Per què? Doncs, perquè per a mi el terme “competències docents” és molt abstracte, no se per on agafar-ho. Però una cosa tinc clara, igual que abans d’iniciar aquesta assignatura segur que no estic. És impossible. Tothom fa canvis a mida que va desenvolupant-se així que jo no puc ser el primer bitxo estrany que s’hagi quedat igual.

Conseqüentment això ha fet que em segueixi qüestionant les coses, no més o menys que abans, perquè qui em coneix sap que soc una inconformista i m’agrada pensar i, com no, queixar-me, per aconseguir quelcom millor. Per tant, de ven segur que res és com abans. D’alguna manera alguna cosa ha canviat, no se què ni com, però ara ja no és igual que abans.

Plans de millora en xarxa.

Ha estat prou difícil trobar Plans de Millora, per no dir impossible.
És més, dels programes que he trobat cap d’ells fa referència a l’etapa de 0-3 específicament.

És a dir, el primer programa de millora que vaig trobar va ser el d’una escola de les Illes, concretament a Mallorca (CEIP Nicolau Calafat, Valldemossa), i parla de la competència lingüística a la segona etapa d’infantil. Se que no engloba les edats en les que estaven cercant plans de millora, però m’ha agradat molt la seva estructura, doncs toca molts punts importants que s’han de tenir en compta alhora de realitzar un projecte d’aquest tipus.

En altres paraules, es plantegen:
-         una primera detecció de les necessitats,
-         uns objectius,
-         per on començar? à Informar-se!
-         posada en comú,
-         crear activitats després de l’anàlisi i tenint en compte la situació
-         i seguiment.

Pla de millora en la Competència Lingüística al CEIP Nicolau Calafat, Valldemossa.

En haver trastejant un ratet per la web m’he adonat que aquest PPT no és de creació pròpia de l’escola, però no obstant tota la feina que han anat realitzant per poder fer un projecte amb coneixement de causa, si que és seva i esta elaborada. Sinó, observeu la graella de passes a realitzar, entre les que destaca la detecció de característiques (DAFO), que hi ha a la portada.

I és més, després he volgut saber més sobre el centre, perquè m’ha semblat que treballaven molt l’anglès i, d’això, he deduït que podia ser un centre bilingüe o quelcom paregut i he cercat la seva web.
Quan l'he vista m'he portat una decepció, atès que la web del pla de millora estava tant treballada i inclòs els resultats estaven realitzats amb l'eina de google DOCS, que m'esperava una web molt més rica. Però bé, això només és una impressió, no?

L’altre programa del qual vull deixar aquí constància, és un projecte de millora d’una biblioteca publica de l’Ajuntament de Barcelona.
Hem va cridar molt l’atenció aquesta iniciativa, doncs ens recorda que, encara que els nens siguin petits poden gaudir de la lectura i de tot el món que envolta aquest àmbit. A més que, és per aquesta raó, que els espais destinats a aquest fi han d’estar en bones condicions i s’han de tenir cura d’ells.

Biblioteca Nou Barris, Barcelona, Pla de Millora de l'Espai dels Petits Lectors.

El programa s’inicia a ran de les queixes dels pares dels usuaris, els quals poden començar a utilitzar aquest servei des dels primers mesos.
Després de la recopilació de dades, mitjançant unes enquestes, els funcionaris han fet un buidatge, del quan s’ha fet un escrit i s’han portat a terme algunes mesures de millora.

Aquestes mesures no es descriuen a l’escrit, només s’anomenen. I com es pot veure, els responsables han donat més importància a la seva feina que no pas a les activitats de millora que s’han realitzat. És per això que aquí només és pot veure la recopilació de la informació, no obstant, en la meva opinió, la iniciativa i en l’àmbit on s’ha portat a terme és prou interessant i val la pena donar-li una ullada.

Esper que vos semblin interessants els plans de millora esmentats!

dissabte, 14 d’abril del 2012

Les creences i valors són la base del criteri professional.


Aquest article, segons el meu parer, vol que deixem uns instants de parlar envers què hem de fer com a docents per a què els infants aprenguin, i comencem a pensar en com hem d’educar, ja des d’abans de la formació inicial, als professionals que educaran a les futures generacions.

En altres paraules, critica el fet que a les escoles de magisteri i a la formació continuada s’intenti introduir coneixements a un recipient, com si aquests estiguessin buits. Quan, de sempre ens han dit que hem de tenir en compta el bagatge personal i, per tant, les creences i valors dels que ens estan escoltant.

És per aquest motiu que, probablement, na C. OLIVER VERA pretén que valorem si: no seria molt més útil que els pròxims docents aprenguin des d’una perspectiva holística? Perquè, potser així tinguin molta més confiança en sí mateixos i, per tant, en el que mostraran als futurs alumnes. En altres paraules, els guies estaran molt més motivats i, en conseqüència, millor preparats per assumir nous reptes. En resum, tal vegada, així no tindran por a desequilibrar-se mitjançant la innovació.

Per lleguir-ho cliqueu aquí.

dimecres, 11 d’abril del 2012

Ells saben consolar sense parlar.

Per tenir més informació cliqueu aquí.

Cuando cae una lágrima.*
Aquest és el novè capítol d’Entramados, un llibre que recull un seguit d’experiència de l’escola del Martinet (Barcelona).

A aquest capítol s’explica com a un nen, mentre jugava a la cabanya, li entra sorra a la boca i, tot seguit, comença a plorar. Els seus companys de joc el miren, mentre ell intenta explicar-los el què ha passat.

Un dels seus amics intenta llevar-li la sorra de la llengua, al temps que l’intenta consolar mirant-lo, agafant-lo de la mà i dient-li: “Què t’ha passat? No ploris” i mostrant-li a l’adult el què ha succeït.

El nen afectat aconsegueix sortir de la barraca acompanyat d’una amiga, la qual l’acompanya fins al lavabo. Allí, la nena, li dóna aigua amb un got, fins que l’infant agafa tot solet el recipient.

Després, i abans, de descriure aquesta situació les autores expliquen la importància de la col·lectivitat en moments de crisis. És per a aquesta raó que, elles afirmen, el fet de consolar a una persona i tenir empatia per poder-se situar en la seva pell, no són ensenyaments que s’aprenen, sinó més aviat actituds que es van adquirint de forma natural amb el pas del temps.

Per a mi, aquesta reflexió és molt important. Com a mestres no ho podem ensenyar tot, no perquè no tinguem la capacitat, sinó perquè tot no es pot aprendre com un coneixement objectiu, s’ha de viure i per això nosaltres, els educadors, hem de crear les situacions idònies. I si com, en aquest cas, aquestes es creen fortuïtament, s’han de saber aprofitar.

A la situació descrita no interfereix l’adult, perquè, probablement, aquest va veure que els nens tots sols podien arribar a una solució satisfactòria i això és una molt bona pràctica per part del mestre, o al menys jo ho pens així.

* BONÀS, M.; ESTEBAN, L.; GARMENDIA, D.; GÜELL, E.; MIRA, N.; NAVARRO, M.; TRIAS, I.; DE YZAGUIRRE, A. (2011). «Cuando cae una lágrima», pàg. 57 - 59. A: Entramados. La experiencia de una comunidad de aprendizaje. Barcelona: Graó.

dimarts, 10 d’abril del 2012

Una decisió potser una bona pràctica.


Quan vaig veure que havíem de cercar altres exemples de bones pràctiques, de sobta em va venir a la ment un article que vàrem llegir al semestre passat envers el paper que juguen els pares als hàbits alimentaris que estan adquirint els seus fills. En concret, era un exemple que deixava veure la mala situació que estava vivint una família per no haver fet del tot bé les coses des d’un principi, per por a ser massa autoritaris, potser (aquest adverbi indica suposició)?

Tot val per a que un nen mengi? I si s’acaben els recursos i l’infant continua sense menjar? Tot aquest seguit d’accions són beneficioses o perjudicials per al boix? I per a la família?

Després d’arribar a una situació crítica, els progenitors prenen una decisió que els hi costarà molt posar en pràctica, però, que saben, que és el millor per a tots.
Aquesta decisió té al seu interior un seguit de premisses o fils conductors que, des del meu punt de vista, són la base d’aquesta bona pràctica.

Article de Carme Thió. Clica aquí per lleguir-lo.
THIÓ, Carme (2011). «El menjar més enllà de la nutrició: autonomia, autoestima, responsabilitat». A: Guix d’Infantil, 59 (gener - febrer), pàg. 44 – 45.

dilluns, 9 d’abril del 2012

Bona pràctica al llibre de Mari Carmen Díez.


Soltando amarras.
"Sin embargo hoy en día ofrecer esta espera resulta más complicado de lo que parece. Estamos en la era de las prisas, y se vive como algo terrible tener que esperar para la más mínima cosa. Si escribimos un mensaje en el móvil, nos saltamos la mitad de las letras para terminar antes. Si apretamos un timbre y tardan en abrir la puerta, nos desesperamos. Si preparamos una comida, queremos que esté hecha a los cinco minutos. Todo lo rápido triunfa: coches, microondas, máquinas de afeitar, trenes, o quitamanchas... En cambio cualquier cosa «lenta», o que requiera un proceso de tiempo más o menos largo, está condenada al fracaso. Sólo le perdonamos una cierta tardanza de segundos al ordenador... Tenemos prisa con el perro, con los ancianos, con los que van en el coche de delante, con la cajera de la tienda, con la pareja y con nosotros mismos...

Con los niños también tenemos prisa, queremos que crezcan demasiado rápidamente y además que sean inteligentes, que no lloren, que no cojan traumas, ni constipados, que aprendan inglés lo antes posible, que sean buenas personas, que no den mucha lata, que sean simpáticos, autónomos, modernos y creaitvos. Aunque, como todos sabemos, un niño no se hace en un día...

En Konrad [Christine Nöstlinger (1995): Konrad o el niño que salió de una lata de conservas. Madrid. Alfaguara.] se plantea una situación extraña y divertida. Una mujer de mediana edad recibe un paquete por correo, que contiene un bote enorme, con unos enigmáticos polvos. Las instrucciones explican que habrá que diluirlos en agua caliente y remover durante unos minutos ¡para que salga un niño vivito y conleante! La criatura se va hinchando, y acaba apareciendo formada ante los atónitos ojos de la señora, que escucha pasmada cómo un niño rubito y guapote le dice: «mamá», entre grandes sonrisas. Para la ficción está bien. La realidad es otra cosa.

Y en esa realidad en la que nos movemos, a quien nos encontramos es a un niño sujeto desde antes de nacer a las expectativas y los deseos de sus padres. Un niño que nace y queda asignado a un lugar, a una imagen, a unas demandas. Un niño en el que se proyectan las necesidades de los padres, las rivalidades de los hermanos, y, en fin, los afectos positivos y negativos del resto de los miembros del núcleo familiar. Un niño con una gran necesidad, a su vez, de cuidados, de seguridad, de calma, de afecto, de placer... Un niño que precisa ser mirado, tocado, escuchado, contenido. Un niño que necesita sentirse acompañado, conocido, reconocido y aceptado en sus modos y maneras, en su cuerpo, en su sexo, en sus exploraciones, en sus miedos, en sus gustos...

Para acompañar este proceso de emergencia de la identidad, a mí me sirve una pista que me ofreció hace ya bastantes años Julio Ramón, un vecino de Beniardà, ya mayor, con el que coincidía por las tardes paseando, él a sus nietas y yo a mis hijos: «A los niños hay que amorarlos (dar amor, acariciar, ablandar), me decía. Los cobijas, y los sueltas. Les das cariño, y los frenas. Y todo eso que sea sin prisas, poquito a poco»” (Díez, 2010 : 28).

DÍEZ NAVARRO, C. (2010): «Soltando amarras» a Mi escuela sabe a naranja. Estar y ser en la escuela infantil. Barcelona: Graó, pàg. 28 i 29.

Per a mi aquest fragment del llibre Mi escuela sabe a naranja és un exemple de bona pràctica, ja que pens que en aquest món de preses en el que vivim, com diu l’autora, necessitem de temps d’espera i escolta. És imprescindible no tenir presa, deixar que les coses surtin pel seu propi pes i això, si nosaltres no ho posem en pràctica amb les tasques de vida quotidiana que vivim amb els infants, com volem que ells ho apliquin i siguin futurs adults sans?

Relat d'una bona pràctica d'aula


Jo he triat la bona pràctica d’aula que vaig explicar a una entrada anterior (anar a la piscina), envers una activitat que feien a l’escoleta on jo vaig realitzar les pràctiques. Però la bona pràctica en sí fa referència al moment anterior i posterior a l’acte de nadar, és a dir, al fet de canviar-se de roba. I l’he titulat: Ens canviem sols.

La proposta en si em sembla una bona pràctica perquè potència l’autonomia dels nens tot respectant el seu ritme de fer i tot això es deixa veure en les actuacions i actituds de les educadores.

Dita proposta es porta a terme amb infants de 2 a 3 anys a les instal·lacions municipals, la piscina, un cop per setmana, a primera hora de la jornada.
Els boixos que conformen aquest grup es caracteritzen per la heterogeneïtat i la multiculturalitat. Doncs són nens de nacionalitats diferents (hebreus, italians, francesos, espanyols, alemanys, etc.) i per tant porten uns bagatges personals molts diversos que fan que en ajuntar-se la riquesa neixi de qualsevol activitat. Igualment, en ser éssers individuals tenen els seus ritmes particulars i formes de fer pròpies. En altres paraules, és una amalgama de propietats particulars que en unir-se fan un conjunt irrepetible.

Els objectius d’aquesta pràctica crec que deuen ser:
- Fomentar l’autonomia.
- Respectar els diversos ritmes i formes de fer.
- Donar valor a les tasques de vida quotidiana.
I la fonamentació teòrica tal vegada estigui relacionada amb el fet de: per part del rol de les mestres; realitzar una metodologia d’escolta i espera, per així, potenciar el desenvolupament íntegre dels individus segons les seves capacitats. Doncs, totes les pràctiques que es realitzen a quest centre parteixen d’una concepció d’infant especial: un ésser capaç, que neix amb unes qualitats irrepetibles que el fan diferent. Entenent, també aquesta diferència, com una cosa bona i que enriqueix a la resta.

En altres paraules, les educadores del centre, i l’escoleta com entitat, és senten satisfets amb aquesta pràctica, perquè pensen que es una forma de reforçar les seves creences. Doncs amb aquesta forma de fer deixen veure qui són, per a ells, els vertaders protagonistes de la pràctica educativa.

A més, puc constatar, que no només és a l’activitat de piscina, sinó que a altres tasques, tan quotidianes, com: rentar-se les dents, llevar-se les sabates per anar a psico, etc., també es fomenta l’autonomia i es respecten els diversos ritmes.

Però em sorgeix, un dubte: aquesta forma de fer, probablement, no va ser així des del principi, o sí? Es va modelar amb el temps? Després de quin esdeveniment varen creure que donant-li importància a fets tan quotidians com aquests reafirmava la seva identitat de centre i el seu concepte d’infant?

I, en haver comentat totes les bones pràctiques a classe, m’he adonat que hi havia un parell que no es donaven al centre on jo vaig fer les pràctiques, com: realitzar tallers interclasse. És a dir, una mateixa activitat es desenvolupava amb diversos individus de diferents aules i edats al mateix temps. Per què no es feia a aquest centre? Doncs, no ho se, tal vegada, perquè no s’ho han plantejat, no?