dimecres, 11 d’abril de 2012

Ells saben consolar sense parlar.

Per tenir més informació cliqueu aquí.

Cuando cae una lágrima.*
Aquest és el novè capítol d’Entramados, un llibre que recull un seguit d’experiència de l’escola del Martinet (Barcelona).

A aquest capítol s’explica com a un nen, mentre jugava a la cabanya, li entra sorra a la boca i, tot seguit, comença a plorar. Els seus companys de joc el miren, mentre ell intenta explicar-los el què ha passat.

Un dels seus amics intenta llevar-li la sorra de la llengua, al temps que l’intenta consolar mirant-lo, agafant-lo de la mà i dient-li: “Què t’ha passat? No ploris” i mostrant-li a l’adult el què ha succeït.

El nen afectat aconsegueix sortir de la barraca acompanyat d’una amiga, la qual l’acompanya fins al lavabo. Allí, la nena, li dóna aigua amb un got, fins que l’infant agafa tot solet el recipient.

Després, i abans, de descriure aquesta situació les autores expliquen la importància de la col·lectivitat en moments de crisis. És per a aquesta raó que, elles afirmen, el fet de consolar a una persona i tenir empatia per poder-se situar en la seva pell, no són ensenyaments que s’aprenen, sinó més aviat actituds que es van adquirint de forma natural amb el pas del temps.

Per a mi, aquesta reflexió és molt important. Com a mestres no ho podem ensenyar tot, no perquè no tinguem la capacitat, sinó perquè tot no es pot aprendre com un coneixement objectiu, s’ha de viure i per això nosaltres, els educadors, hem de crear les situacions idònies. I si com, en aquest cas, aquestes es creen fortuïtament, s’han de saber aprofitar.

A la situació descrita no interfereix l’adult, perquè, probablement, aquest va veure que els nens tots sols podien arribar a una solució satisfactòria i això és una molt bona pràctica per part del mestre, o al menys jo ho pens així.

* BONÀS, M.; ESTEBAN, L.; GARMENDIA, D.; GÜELL, E.; MIRA, N.; NAVARRO, M.; TRIAS, I.; DE YZAGUIRRE, A. (2011). «Cuando cae una lágrima», pàg. 57 - 59. A: Entramados. La experiencia de una comunidad de aprendizaje. Barcelona: Graó.

1 comentari:

  1. Hola Estimada!

    He de començar dient que com sempre, llegir una experiència que ha passat a l'escola del Martinet, és gratificant i un bon exemple de bones pràctiques al centre, a més com sempre donen exemple de com els mateixos infants actuen autònomament i solucionen els problemes que tenen per ells sols, sempre amb el recolzament de la mirada atempta de la mestra que els hi acompanya.

    Però encara més m'ha agradat la teva reflexió al respecte, que dius que no tot es pot ensenyar....però....realment no ho ensenyem de manera secundària a través dels nostres actes i les nostres respostes a diverses situacions de la vida quotidiana? És a dir: que som models i exemple per adquirir els valors...encara que també penso que tot esser humà té aquestes qualitats innates en ell mateix i que els exemples que trobi a la vida, i els models d'aprenentatge a través dels anys, son els motors que faran que aquestes qualitats "humanes" innates es desenvolupin o no.

    Son reflexions que jo em vaig fent a mida que llegeixo aquest text...penso que ja ho dius tu molt bé: hem de procurar crear situacins idonees i deixar llibertat per a que es desenvolupin..., i així arribar a interioritzar per un mateix aquets aprenentatges que "no es poden ensenyar" més que fent exemple i deixant actuar.

    Així que deixem còrrec la iniciativa dels mateixos infants a col•laborar i ajudar-se entre sí, i a la vegada no oblidem el fer de bon exemple i model.
    Gràcies pels teus escrits, sempre m'agrada llegir-te!!!
    Molts petons, Natàlia.

    ResponElimina