Valoració de cloenda.

Després d’aquets mesos de meditació constant voldria tancar aquesta fase amb una reflexió, com no podria ser d’altra manera.

Durant aquest semestre han succeït moltes coses, unes que m’han agradat més i altres menys i voldria compartir-les amb vosaltres.

Per una banda, vull exposar el què he aprés, que encara que per alguns sigui obvi per a mi és crucial en el creixement d’un nou mestre.

He pensat, he escrit, he fet, he desfet, he argumentat, he analitzat, he fet hipòtesis, he qüestionat, he fet recerca, he opinat, he descrit, he aprés nous conceptes, els he analitzat, els he identificat i, tot això, de forma autònoma.

En resum, a la pregunta què he fet, la resposta és: he aprés! I el millor és que ho he fet amb calma i tranquil·litat, cosa que no m’havia passat mai en el transcurs d’aquest grau.

Però d’altra banda, m’he sentit desemparada per falta d’un coixí teòric. O sigui, he rebut molta informació conceptual, però m’ha mancat una fonamentació de tots aquest nous aprenentatges. Com un connector o lligam per poder-los relacionar tots entre si.

No obstant, em sento molt realitzada amb la feina feta i, encara que segur es pot millorar, em recorr un sentiment de satisfacció per les transformacions que en mi s’han succeït. Doncs, com diu David Kolb “l’aprenentatge professional és el procés mitjançant el qual es construeix coneixement a partir de transformar l’experiència”.

Què ha de passar per a què la mestra aprengui? I per a que jo aprengui?

Per a respondre aquesta qüestió, o millor per a resoldre aquest enigma, primer, potser, ens hauríem de demanar com aprenem, no?

Després d’haver viscut aquest fet en primer persona, amb això em refereix a haver d’estudiar per aconseguir entendre una cosa o només haver-t’ho de llegir per poder retenir el concepte a la ment, m’he adonat que això mateix són maneres diferents d’aprendre.

És a dir, no és el mateix tenir una cosa assumida i després només haver-la de llegir per recordar o perfilar algunes idees, que haver d’estudiar de “pe” a “pa” tot el que diuen els escrits.

I per què és diferent?

Doncs, molt senzill. Perquè en un dels casos (quan només t’has de llegir un escrit per recordar la idea principal) els conceptes o les noves adquisicions et són més properes. I, un es pregunta ara, com es fa per a que un concepte sigui proper? Això que vol di?

Significa que aquest nou aprenentatge l’has fet tant teu, l’has treballat tant o t’ha arrelat de forma tant profunda que el sents com a propi. I això s’aconsegueix, simplement, fent que les noves adquisicions siguin significatives per a la persona que aprèn.

En conseqüència, per a que la mestra aprengui o per a nosaltres, com a futures docents, aprenguem quelcom hem de sentir que això que estam adquirint és útil per a nosaltres, que va amb la nostra tasca, que té sentit i que, sobre tot, quan tinguem por de no saber si anem en bona direcció, tinguem un recolzament al nostre caire que ens digui: no et preocupis, ara sembla barda amunt, però és bo per a tots!

És el mateix que hem parlat en entrades anteriors.

Un aprenentatge és com un projecte de millora, que implica un canvi i aquestes modificacions porten implícites els desequilibris, però per poder-los superar com cal hem de tenir un guia o, com diu J. TEIXEDÓ a El lideratge del canvien els centres educatius, necessitem d’un líder que ens encamini cap a aquesta nova situació. No obstant, és evident que si tot el pes recau únicament sobre aquesta persona, quan aquest subjecte ja no compleixi aquest rol, probablement, es perdrà tot allò nou que hagin adquirit els aprenents.

És per aquesta raó que el aprenentatge ha de quedar arrelat als aprenents, per a que quan el líder desaparegui, ells siguin prou autònoms de continuar endavant. Aquesta és la gran meta: aconseguir caminar endavant sense molta por! Dic “sense molta por”, perquè està bé tenir-ne una miqueta, aquella que et fa tenir inquietuds, voler saber més, etc. No?

Relació de conceptes amb el meu procés d'aprenentatge (itinerari B).

Després d’una recerca exhaustiva de la fonamentació teòrica de millora, canvi, innovació, avaluació i bones pràctiques, jo he arribat a les següents conclusions.

Un projecte de millora es realitza quan hi ha quelcuna cosa que es vol canviar i, si realitzem aquesta modificació amb seny, normalment, cercarem alguna optimització de la realitat. Per tant, aquí estem relacionant CANVI amb MILLORA.

D’altra banda, si cerquem una definició acurada del què és la innovació ens adonem que és un procés o seguit d’accions que es basen en modificacions. Així doncs, relacionem INNOVACIÓ amb CANVI.

I si ara assumim que de vegades millorar implica introduir coses noves, estem relacionant MILLORA amb INNOVACIÓ.

No obstant, no innovar no vol dir fer una mala pràctica, ja que és poden portar a terme BONES PRÀCTIQUES sense introduir coses noves. És a dir, sense innovar.

En conseqüència, ens adonem que tots aquest conceptes estan íntimament relacionats. Però, quina és la clau o la pesa que fa funcionar tota la màquina? En la meva opinió, és el feedback, la comunicació, el fet de compartir.

I com es porta a terme tot això en un projecte o en una tasca? Amb l’AVALUACIÓ!

Ara, si m’ho permeteu, realitzaré una relació de conceptes del que, per a mi, m’ha aportat tot aquest seguit de reflexions. Perquè més que coneixements concrets aquesta assignatura m’ha ajudat a desenvolupar destreses, amb les quals he aconseguit, de forma autònoma, arribar a l’assimilació d’alguns conceptes, es clar.

És per aquest motiu que el meu mapa conceptual fa referència al meu procés d’aprenentatge, el qual sempre portarà a l’adquisició de nous conceptes i coneixements.

Mapa Conceptual Aprenentatge

Crec que el mapa conceptual s’entén, però per si de cas, vos l’explic. Perquè mes que un mapa conceptual sembla un mapa mental (per saber què és, clica aquí).

Hi ha quatre nivells, representats en quatre colors, i aquets s’han d’observar des del centre del foli cap als costats.

Primer de tot trobem la paraula APRENENTATE que es troba al centre, de color taronja. D’aquesta es desprenen tres paraules clau: analitzar, autonomia i reflexionar. I de cadascuna d’aquestes es desprenen altres idees de color verd (segon nivell).

Si les idees del segon nivell estan relacionades entre sí o donen lloc a altres idees aquestes es representaran en color granat (tercer nivell). I per últim, aquest tercer nivell dóna lloc a una idea en color blau, que potser és la més concreta, però al mateix temps la més ampla, doncs sempre aconseguirem nous conceptes o aprenentatges per fer propis.

Plan de millora d'altres companyes (itinerari A).

En aquest post pretenc fer un anàlisi dels plans de millora presentats per les companyes de l’itinerari A en les tres illes. A més, com no, aquests comentaris portaran un punt personal de com he percebut aquets projectes. Però en cap cas pretenen ser un judici, ja que no seria ètic ni just, doncs no tinc molta informació al respecte, només unes pinzellades de les millores que les nostres companyes estan portant a terme als centres de pràctiques.

Abans de començar m’agradaria dir que no he pogut tenir accés a tots els projectes de millora o a totes les versions d’un mateix projecte. Per tant, tal vegada, hi ha més d’una companya que ha fet el projecte que aquí s’esmenti, però no surt el seu bloc (la seva versió), així que demano disculpes abans de començar. Gràcies per la vostra comprensió!

Projecte de millora 1: un catàleg dels espais i materials de joc a cada cicle (EEI Es Mussol, Menorca).

Aquest projecte pretén fer un recull d’activitats i recursos amb els quals portar a terme aquelles, ja que les mestres del centre probablement sentin que així aniran totes més a una. Doncs, segons el meu parer aquest arxiu donarà peu a la conversa entre les mestres, a compartir les seves formes de fer i propostes i a tenir una font concreta i disponible en tot moment.

D’altra banda, aquest projecte també pretén millorar els materials que, crec, es troben a les aules, però això no queda ven aclarit, de moment, als blocs de les companyes de Menorca.

Des del meu punt de vista, el objectiu principal de na Mercè (clica aquí per veure el seu bloc) i na Esther (clica aquí per veure el seu bloc) és la creació d’un catàleg, i en segon ordre millorar el material de les aules. Però, al meu parer, la tasca principal no pretén canviar ni millorar res. És cert que el catàleg facilitarà la feina de les docents i propiciarà més moments de feedback entre elles, però, en la meva opinió, haver-se quedat només amb la millora del material hauria estat una acció molt més concret.

O, potser hauria estat bé separar els dos objectius, perquè es poden fer, amb ells, dos projectes de millora diferents. Per una banda, el catàleg com eina facilitadora o potenciadora del feedback entre les educadores i, per l'altre, la millora dels materials. No?

No obstant, cap la possibilitat que jo no hagi entès el que elles proposen i que m’estigui equivocant. Per tant, és només la meva percepció del seu projecte de millora.

Projecte de millora 2: donar més vida i utilitat al passadís (EEI Es Vedranell, Eivissa).

Aquest projecte pretén millorar l’espai del passadís de l’escoleta, ja que aquesta és nova i encara esta condicionant els seus espais.

Les companyes d’Eivissa varen fer un primer anàlisis i, segons he entès, varen percebre que aquest espai feia funció de nexe d’unió entre les famílies i les mestres, doncs és on es posa la informació que les educadores volen transmetre al pares, o a l’inversa.

No obstant, na Lucia (clica aquí perveure el seu bloc) i na Susana (clica aquí per veure el seu bloc) s’adonaren, també, que hi havia un petit racó del passadís que quedava sense utilitat i varen pensar que estaria bé fer allí un racó sensorial. Però com que el centre no disposa de pressupost i elles tampoc, decidiren que el material que allí s’exposaria estaria creat amb elements reciclats.

Des del meu punt de vista la proposta en sí és molt bona, doncs atén a la necessitat del centre de donar utilitat al passadís i, a més, aporta un nou racó per a que els nens experimentin.

D’altra banda, no sabem quines són les dimensions d’aquest espai ni quina és la seva situació exacta, però en la meva opinió, un passadís, no és el indret més idoni per fer un racó sensorial, ja que qualsevol renou o persona que passi per allí destorbarà l’activitat dels infants.

Encara així, hem de ser comprensibles i entendre les situacions i necessitats dels centres i donar-los resposta. A més, he de reconèixer que durant les meves pràctiques també vaig fer propostes relacionades amb material reciclat, les quals donen molt de joc, però no amb el condicionament d’espais.

Projecte de millora 3: aprofitament d’espais i recursos del centre (EEI Huialfàs, Mallorca).

Aquest projecte, igual que l’abans esmentat, pretén condicionar els espais comuns del centre, doncs segons l’anàlisi inicial de les companyes de Mallorca, amb l’ajuda de les educadores, el centre tenia mancances en aquest aspecte.

Així, d’aquest gran objectiu es desprèn també el fet de crear nous racons d’aula a la classe de 2 a 3 anys. Per tant, na Maria Josep (clica aquí per veure el seu bloc) i na Joana Maria (clica aquí per veure el seu bloc) han fet cinc racons dins l’esmentada aula, aquets són: el racó de les disfresses, el racó de la foscor, el racó dels metges, el racó de la cuina i el racó de les construccions.

Sembla ser que la majoria de les escoletes tenen mancances en relació a l’aprofitament dels espais, doncs moltes volen donar un altre vesant a la decoració, no saben que introduir en ells, etc.

És una coincidència curiosa, no? És a dir, pareix que totes les educadores sabem que hem de preparar activitats interessants i que donin resposta a les necessitats dels infants. Però, potser, no fem molt de cas als aspectes més externs, com: el clima d’aula, la decoració, l’aprofitament de l’espai, etc. Tal vegada no estem familiaritzats amb aquest tipus de tasques? No ho considerem important? O no li donem la importància que deuríem?  

Treball grupal. Reflexió envers l'avaluació dels projectes de millora.

Aquí teniu la feina realitzada pel grup d'Eivissa de l'itinerari B envers l'avaluació dels projectes de millora i aquets en general.

La bibliografia només la podreu trobar al power point.

Plans de Millora vs. Bones Pràctiques

View more presentations or Upload your own.

Treball Grupal. Eivissa. Itinerari B.

La implicació és un bon punt de partida.

A l’article de na N. Sanmartí i na M. Masip, titulat ¿Como hacer que la formación impulse cambios en un centro?, podem veure un seguit de reflexions personals, però bastant objectives, que ens porten a qüestionar-nos quins són els ingredients bàsics per a que els nous aprenentatges passin a ser quelcom més consolidat.

Encara que, des del meu punt de vista, l’escrit no és molt esclaridor en la seva explicació, es pot entendre que els ingredient bàsics per a que les noves adquisicions comencin a formar part de la cimentació d’una escola són, per exemple, que les persones que vagin a propiciar el canvi creguin en ell, però que aquestes no es trobin tot soles davant dels desequilibris que els vindran. Atès que, si no troben acompanyament, abandonaran la tasca davant dels primers entrebancs.

És per això que és també necessari que les modificacions siguin de qualitat i tinguin una finalitat en la que creguin els actors. A més, aquests han d’implicar a les famílies per a poder rebre una retroalimentació més enriquidora que els servirà tant d’avaluació final com d’autobservació.

The change is possible!

Cercant, un troba ...

Aquets dies estava intentant cercar una fonamentació teòrica dels processos de canvi, els projectes de millora, la innovació, etc. I he trobat una font espectacular, no ha estat fàcil, però de tant cercar he trobat una joia, o almenys a mi m’ho sembla.

He trobat el Projecte de Recerca de la Sr. Marià Cano Santos, titulat Com educar avui pel demà? i dins del Marc teòric i conceptual he trobat un apartat que es titula “Innovació i canvi en educació”.

Realment crec que és una descoberta molt útil per a aquesta assignatura i mereix donar-li una ullada. El podeu trobar clicant aquí o a l'apartat de "Webs interessants", al costat dret de la plana d'aquest bloc.

Esper que vos agradi!

Revisió del contracte d'aprenentatge vs. disconformitat

Des del meu punt de vista, i com que encara no hem fet pràctiques perquè les de l’etapa de 0 a 3 anys les tenim reconegudes, pens que el meu contracte d’aprenentatge segueix estant igual.

És a dir, jo em vaig proposar intentar realitzar activitats que donessin resposta a les necessitats dels nens, sempre atenent als seus  interessos, i aconseguir reduir la meva por d’introduir més a les famílies a la vida diària d’una escola.

Aquests objectius continuen estant vigents, doncs per a mi aquestes són les fites més complicades a aconseguir, ja que en elles és resumeixen totes les angoixes d’una educadora primerenca que tota nova decisió li preocupa. No perquè pensi que no ho pot fer bé o perquè algú li pugui fer pensar en alguna cosa a fer, sinó perquè encara que un cregui en la seva tasca, també soc conscient de la importància del meu paper con a guia i això angoixa. O  no?

És més, angoixa tant que quan veus que algú no valora la tasca educativa de qualsevol adult – guia o que quelcom no reflexiona envers les conseqüència que poden tenir els seus actes damunt altres, pensa: realment penseu que això no va amb vosaltres? Voleu dir que l’educació de les generacions futures no vos influeix?

Arribats a aquest punt la tutora em diu: vale, les teves fites continuen iguals, però i les teves competències docents? I la teva capacitat de reflexió?

I jo aquí he de fer una aturada. Les meves competències docents no se si s’han millorat, s’han quedat igual, me les he replantejat. Per què? Doncs, perquè per a mi el terme “competències docents” és molt abstracte, no se per on agafar-ho. Però una cosa tinc clara, igual que abans d’iniciar aquesta assignatura segur que no estic. És impossible. Tothom fa canvis a mida que va desenvolupant-se així que jo no puc ser el primer bitxo estrany que s’hagi quedat igual.

Conseqüentment això ha fet que em segueixi qüestionant les coses, no més o menys que abans, perquè qui em coneix sap que soc una inconformista i m’agrada pensar i, com no, queixar-me, per aconseguir quelcom millor. Per tant, de ven segur que res és com abans. D’alguna manera alguna cosa ha canviat, no se què ni com, però ara ja no és igual que abans.

Plans de millora en xarxa.

Ha estat prou difícil trobar Plans de Millora, per no dir impossible.

És més, dels programes que he trobat cap d’ells fa referència a l’etapa de 0-3 específicament.

És a dir, el primer programa de millora que vaig trobar va ser el d’una escola de les Illes, concretament a Mallorca (CEIP Nicolau Calafat, Valldemossa), i parla de la competència lingüística a la segona etapa d’infantil. Se que no engloba les edats en les que estaven cercant plans de millora, però m’ha agradat molt la seva estructura, doncs toca molts punts importants que s’han de tenir en compta alhora de realitzar un projecte d’aquest tipus.

En altres paraules, es plantegen:

-         una primera detecció de les necessitats,

-         uns objectius,

-         per on començar? à Informar-se!

-         posada en comú,

-         crear activitats després de l’anàlisi i tenint en compte la situació

-         i seguiment.

Pla de millora en la Competència Lingüística al CEIP Nicolau Calafat, Valldemossa.

En haver trastejant un ratet per la web m’he adonat que aquest PPT no és de creació pròpia de l’escola, però no obstant tota la feina que han anat realitzant per poder fer un projecte amb coneixement de causa, si que és seva i esta elaborada. Sinó, observeu la graella de passes a realitzar, entre les que destaca la detecció de característiques (DAFO), que hi ha a la portada.

I és més, després he volgut saber més sobre el centre, perquè m’ha semblat que treballaven molt l’anglès i, d’això, he deduït que podia ser un centre bilingüe o quelcom paregut i he cercat la seva web.

Quan l'he vista m'he portat una decepció, atès que la web del pla de millora estava tant treballada i inclòs els resultats estaven realitzats amb l'eina de google DOCS, que m'esperava una web molt més rica. Però bé, això només és una impressió, no?

L’altre programa del qual vull deixar aquí constància, és un projecte de millora d’una biblioteca publica de l’Ajuntament de Barcelona.

Hem va cridar molt l’atenció aquesta iniciativa, doncs ens recorda que, encara que els nens siguin petits poden gaudir de la lectura i de tot el món que envolta aquest àmbit. A més que, és per aquesta raó, que els espais destinats a aquest fi han d’estar en bones condicions i s’han de tenir cura d’ells.

Biblioteca Nou Barris, Barcelona, Pla de Millora de l'Espai dels Petits Lectors.

El programa s’inicia a ran de les queixes dels pares dels usuaris, els quals poden començar a utilitzar aquest servei des dels primers mesos.

Després de la recopilació de dades, mitjançant unes enquestes, els funcionaris han fet un buidatge, del quan s’ha fet un escrit i s’han portat a terme algunes mesures de millora.

Aquestes mesures no es descriuen a l’escrit, només s’anomenen. I com es pot veure, els responsables han donat més importància a la seva feina que no pas a les activitats de millora que s’han realitzat. És per això que aquí només és pot veure la recopilació de la informació, no obstant, en la meva opinió, la iniciativa i en l’àmbit on s’ha portat a terme és prou interessant i val la pena donar-li una ullada.

Esper que vos semblin interessants els plans de millora esmentats!

Les creences i valors són la base del criteri professional.

Aquest article, segons el meu parer, vol que deixem uns instants de parlar envers què hem de fer com a docents per a què els infants aprenguin, i comencem a pensar en com hem d’educar, ja des d’abans de la formació inicial, als professionals que educaran a les futures generacions.

En altres paraules, critica el fet que a les escoles de magisteri i a la formació continuada s’intenti introduir coneixements a un recipient, com si aquests estiguessin buits. Quan, de sempre ens han dit que hem de tenir en compta el bagatge personal i, per tant, les creences i valors dels que ens estan escoltant.

És per aquest motiu que, probablement, na C. OLIVER VERA pretén que valorem si: no seria molt més útil que els pròxims docents aprenguin des d’una perspectiva holística? Perquè, potser així tinguin molta més confiança en sí mateixos i, per tant, en el que mostraran als futurs alumnes. En altres paraules, els guies estaran molt més motivats i, en conseqüència, millor preparats per assumir nous reptes. En resum, tal vegada, així no tindran por a desequilibrar-se mitjançant la innovació.

Per lleguir-ho cliqueu aquí.

Ells saben consolar sense parlar.

Per tenir més informació cliqueu aquí.

Cuando cae una lágrima.*

Aquest és el novè capítol d’Entramados, un llibre que recull un seguit d’experiència de l’escola del Martinet (Barcelona).

A aquest capítol s’explica com a un nen, mentre jugava a la cabanya, li entra sorra a la boca i, tot seguit, comença a plorar. Els seus companys de joc el miren, mentre ell intenta explicar-los el què ha passat.

Un dels seus amics intenta llevar-li la sorra de la llengua, al temps que l’intenta consolar mirant-lo, agafant-lo de la mà i dient-li: “Què t’ha passat? No ploris” i mostrant-li a l’adult el què ha succeït.

El nen afectat aconsegueix sortir de la barraca acompanyat d’una amiga, la qual l’acompanya fins al lavabo. Allí, la nena, li dóna aigua amb un got, fins que l’infant agafa tot solet el recipient.

Després, i abans, de descriure aquesta situació les autores expliquen la importància de la col·lectivitat en moments de crisis. És per a aquesta raó que, elles afirmen, el fet de consolar a una persona i tenir empatia per poder-se situar en la seva pell, no són ensenyaments que s’aprenen, sinó més aviat actituds que es van adquirint de forma natural amb el pas del temps.

Per a mi, aquesta reflexió és molt important. Com a mestres no ho podem ensenyar tot, no perquè no tinguem la capacitat, sinó perquè tot no es pot aprendre com un coneixement objectiu, s’ha de viure i per això nosaltres, els educadors, hem de crear les situacions idònies. I si com, en aquest cas, aquestes es creen fortuïtament, s’han de saber aprofitar.

A la situació descrita no interfereix l’adult, perquè, probablement, aquest va veure que els nens tots sols podien arribar a una solució satisfactòria i això és una molt bona pràctica per part del mestre, o al menys jo ho pens així.

* BONÀS, M.; ESTEBAN, L.; GARMENDIA, D.; GÜELL, E.; MIRA, N.; NAVARRO, M.; TRIAS, I.; DE YZAGUIRRE, A. (2011). «Cuando cae una lágrima», pàg. 57 - 59. A: Entramados. La experiencia de una comunidad de aprendizaje. Barcelona: Graó.

Una decisió potser una bona pràctica.

Quan vaig veure que havíem de cercar altres exemples de bones pràctiques, de sobta em va venir a la ment un article que vàrem llegir al semestre passat envers el paper que juguen els pares als hàbits alimentaris que estan adquirint els seus fills. En concret, era un exemple que deixava veure la mala situació que estava vivint una família per no haver fet del tot bé les coses des d’un principi, per por a ser massa autoritaris, potser (aquest adverbi indica suposició)?

Tot val per a que un nen mengi? I si s’acaben els recursos i l’infant continua sense menjar? Tot aquest seguit d’accions són beneficioses o perjudicials per al boix? I per a la família?

Després d’arribar a una situació crítica, els progenitors prenen una decisió que els hi costarà molt posar en pràctica, però, que saben, que és el millor per a tots.

Aquesta decisió té al seu interior un seguit de premisses o fils conductors que, des del meu punt de vista, són la base d’aquesta bona pràctica.

Article de Carme Thió. Clica aquí per lleguir-lo.

THIÓ, Carme (2011). «El menjar més enllà de la nutrició: autonomia, autoestima, responsabilitat». A: Guix d’Infantil, 59 (gener - febrer), pàg. 44 – 45.

Bona pràctica al llibre de Mari Carmen Díez.

Soltando amarras.

"Sin embargo hoy en día ofrecer esta espera resulta más complicado de lo que parece. Estamos en la era de las prisas, y se vive como algo terrible tener que esperar para la más mínima cosa. Si escribimos un mensaje en el móvil, nos saltamos la mitad de las letras para terminar antes. Si apretamos un timbre y tardan en abrir la puerta, nos desesperamos. Si preparamos una comida, queremos que esté hecha a los cinco minutos. Todo lo rápido triunfa: coches, microondas, máquinas de afeitar, trenes, o quitamanchas... En cambio cualquier cosa «lenta», o que requiera un proceso de tiempo más o menos largo, está condenada al fracaso. Sólo le perdonamos una cierta tardanza de segundos al ordenador... Tenemos prisa con el perro, con los ancianos, con los que van en el coche de delante, con la cajera de la tienda, con la pareja y con nosotros mismos...

Con los niños también tenemos prisa, queremos que crezcan demasiado rápidamente y además que sean inteligentes, que no lloren, que no cojan traumas, ni constipados, que aprendan inglés lo antes posible, que sean buenas personas, que no den mucha lata, que sean simpáticos, autónomos, modernos y creaitvos. Aunque, como todos sabemos, un niño no se hace en un día...

En Konrad [Christine Nöstlinger (1995): Konrad o el niño que salió de una lata de conservas. Madrid. Alfaguara.] se plantea una situación extraña y divertida. Una mujer de mediana edad recibe un paquete por correo, que contiene un bote enorme, con unos enigmáticos polvos. Las instrucciones explican que habrá que diluirlos en agua caliente y remover durante unos minutos ¡para que salga un niño vivito y conleante! La criatura se va hinchando, y acaba apareciendo formada ante los atónitos ojos de la señora, que escucha pasmada cómo un niño rubito y guapote le dice: «mamá», entre grandes sonrisas. Para la ficción está bien. La realidad es otra cosa.

Y en esa realidad en la que nos movemos, a quien nos encontramos es a un niño sujeto desde antes de nacer a las expectativas y los deseos de sus padres. Un niño que nace y queda asignado a un lugar, a una imagen, a unas demandas. Un niño en el que se proyectan las necesidades de los padres, las rivalidades de los hermanos, y, en fin, los afectos positivos y negativos del resto de los miembros del núcleo familiar. Un niño con una gran necesidad, a su vez, de cuidados, de seguridad, de calma, de afecto, de placer... Un niño que precisa ser mirado, tocado, escuchado, contenido. Un niño que necesita sentirse acompañado, conocido, reconocido y aceptado en sus modos y maneras, en su cuerpo, en su sexo, en sus exploraciones, en sus miedos, en sus gustos...

Para acompañar este proceso de emergencia de la identidad, a mí me sirve una pista que me ofreció hace ya bastantes años Julio Ramón, un vecino de Beniardà, ya mayor, con el que coincidía por las tardes paseando, él a sus nietas y yo a mis hijos: «A los niños hay que amorarlos (dar amor, acariciar, ablandar), me decía. Los cobijas, y los sueltas. Les das cariño, y los frenas. Y todo eso que sea sin prisas, poquito a poco»” (Díez, 2010 : 28).

DÍEZ NAVARRO, C. (2010): «Soltando amarras» a Mi escuela sabe a naranja. Estar y ser en la escuela infantil. Barcelona: Graó, pàg. 28 i 29.

Per a mi aquest fragment del llibre Mi escuela sabe a naranja és un exemple de bona pràctica, ja que pens que en aquest món de preses en el que vivim, com diu l’autora, necessitem de temps d’espera i escolta. És imprescindible no tenir presa, deixar que les coses surtin pel seu propi pes i això, si nosaltres no ho posem en pràctica amb les tasques de vida quotidiana que vivim amb els infants, com volem que ells ho apliquin i siguin futurs adults sans?

Relat d'una bona pràctica d'aula

Jo he triat la bona pràctica d’aula que vaig explicar a una entrada anterior (anar a la piscina), envers una activitat que feien a l’escoleta on jo vaig realitzar les pràctiques. Però la bona pràctica en sí fa referència al moment anterior i posterior a l’acte de nadar, és a dir, al fet de canviar-se de roba. I l’he titulat: Ens canviem sols.

La proposta en si em sembla una bona pràctica perquè potència l’autonomia dels nens tot respectant el seu ritme de fer i tot això es deixa veure en les actuacions i actituds de les educadores.

Dita proposta es porta a terme amb infants de 2 a 3 anys a les instal·lacions municipals, la piscina, un cop per setmana, a primera hora de la jornada.

Els boixos que conformen aquest grup es caracteritzen per la heterogeneïtat i la multiculturalitat. Doncs són nens de nacionalitats diferents (hebreus, italians, francesos, espanyols, alemanys, etc.) i per tant porten uns bagatges personals molts diversos que fan que en ajuntar-se la riquesa neixi de qualsevol activitat. Igualment, en ser éssers individuals tenen els seus ritmes particulars i formes de fer pròpies. En altres paraules, és una amalgama de propietats particulars que en unir-se fan un conjunt irrepetible.

Els objectius d’aquesta pràctica crec que deuen ser:

- Fomentar l’autonomia.

- Respectar els diversos ritmes i formes de fer.

- Donar valor a les tasques de vida quotidiana.

I la fonamentació teòrica tal vegada estigui relacionada amb el fet de: per part del rol de les mestres; realitzar una metodologia d’escolta i espera, per així, potenciar el desenvolupament íntegre dels individus segons les seves capacitats. Doncs, totes les pràctiques que es realitzen a quest centre parteixen d’una concepció d’infant especial: un ésser capaç, que neix amb unes qualitats irrepetibles que el fan diferent. Entenent, també aquesta diferència, com una cosa bona i que enriqueix a la resta.

En altres paraules, les educadores del centre, i l’escoleta com entitat, és senten satisfets amb aquesta pràctica, perquè pensen que es una forma de reforçar les seves creences. Doncs amb aquesta forma de fer deixen veure qui són, per a ells, els vertaders protagonistes de la pràctica educativa.

A més, puc constatar, que no només és a l’activitat de piscina, sinó que a altres tasques, tan quotidianes, com: rentar-se les dents, llevar-se les sabates per anar a psico, etc., també es fomenta l’autonomia i es respecten els diversos ritmes.

Però em sorgeix, un dubte: aquesta forma de fer, probablement, no va ser així des del principi, o sí? Es va modelar amb el temps? Després de quin esdeveniment varen creure que donant-li importància a fets tan quotidians com aquests reafirmava la seva identitat de centre i el seu concepte d’infant?

I, en haver comentat totes les bones pràctiques a classe, m’he adonat que hi havia un parell que no es donaven al centre on jo vaig fer les pràctiques, com: realitzar tallers interclasse. És a dir, una mateixa activitat es desenvolupava amb diversos individus de diferents aules i edats al mateix temps. Per què no es feia a aquest centre? Doncs, no ho se, tal vegada, perquè no s’ho han plantejat, no?

Identifica bones pràctiques de centre i d'aula.

Bona pràctica de centre:

Des del meu punt de vista una bona pràctica d’aquest centre és la forma que té aquest equip d’enfocar els Espais Familiars. Se que aquest projecte és comú a molts altres centres de les Illes, però també hem de reconèixer que, encara que hagi unes directrius generals, després, cada conjunt de subjectes, i per tant amb característiques diferents, ho adapta i aplica segons les seves necessitats. I és per això que crec que aquesta forma de fer és una bona pràctica educativa.

Vos explic. Aquestes reunions es realitzen un cop per setmana i hi participen els pares interessats, el personal docent del centre i un especialista de l’EAP.

                                        

Què es feia a elles?

Doncs, hi havia un moment de joc conjunt, on pares, nens i educadores interactuaven, realitzant una tasca o activitat de forma grupal. L’objectiu d’aquesta proposta era enfortir els llaços d’unió entre progenitors i infants i alhora conèixer-se millor.

Enfortir llaços familiars

El paper de l’educadora en aquest temps era de guia i encoratjadora de situacions, per així donar seguretat a uns i a altres.

Després d’aquet espai de relació l’educadora es quedava amb els nens realitzant algun taller o proposta determinada, mentre els pares marxaven amb una de les educadores i l’especialista de l’EAP a realitzar una xerrada envers el tema seleccionat.

Dic que els pares “marxaven” perquè es situaven a un altre espai diferent d’on estaven jugant els nens, però en tot moment havia contacte visual entre ells, cosa que em va semblar molt adient i interessant.

D’altra banda els temes de les xerrades eren molt diversos i depenien de la demanda de les famílies. És a dir, a la setmana anterior les educadores s’encarregaven de demanar als pares que és el que els hi interessava per a la següent sessió i així l’especialista podia portar material preparat. No obstant, el fet que l’especialista portes propostes preparades no impedia que hi hagués improvisació, doncs no podíem saber per on sortiran les qüestions i dubtes dels assistents, però això mai s’havia vist com un problema, sinó com un al·licient.

I per a mi, és tot aquest conjunt de tasques, una bona pràctica educativa!

Bona pràctica d’aula (2-3 anys):

Personalment consider que una tasca que exemplifica clarament les bones pràctiques de l’aula de dos a tres anys de l’Escoleta d’Educació Infantil Benirràs és l’activitat d’anar a la piscina.

Aquest grup anava a la piscina un cop per setmana a primera hora de la jornada amb les seves dues tutores d’aula.

Per arribar a la piscina del municipi contigu, doncs en aquell temps Sant Joan de Labritja encara no comptava amb aquest servei, anaven en mini bus, el qual els recollia a l’entrada de l’Escoleta sobre les 9.00 h.

La família que no hi era a aquella hora ja tenia assumit que si no arribava abans que l’autocar a les instal·lacions, provablement, el nen, aquell dia, no podria nedar. Així que ningú es queixava de res.

Un cop els nens i les educadores arribaven a la piscina es dividia el grup en dos meitats, uns quedaven amb una de les mestres esmorzant i els altres entraven a canviar-se als vestuaris per començar a xipollejar. Després es canviaven els torns: els que havien entrant a nedar, esmorzaven, i els que ja ho havien fet, nedaven.

Per a mi aquí és on es concentra la importància de la bona pràctica.

Els nens que entraven a canviar-se als vestidors ho feien individualment, autònomament i cadascú al seu ritme, i ho dic amb el sentit més ampli de tots els termes. O sigui, ho descriuré amb detall per a que entengueu el què vull dir.

Autonomia literal.

Els boixos entraven i deixaven la seva motxilla allí on consideraven convenient i començaven a llevar-se les sabates, les quals solien ser amb tancadura de velcro per facilitar la tasca.

Per això, què necessitaven?

Doncs, normalment asseure a terra (perquè els bans estaven plens de motxilles i roba) i estirar amb força la sabata, una vegada aquesta estava descordada.

Seguidament, es llevaven els mitjons i els posaven acuradament dins els forats de les sabates per a no perdre’ls ni confondre’ls. Després es col·locaven les sabates just baix del lloc que havien triat per posar la motxilla, per a que en acabar el bany fos més fàcil de trobar-les.

Més tard els al·lots es descordaven els pantalons i se’ls començaven a arriar per avall de les cames, quan aquests estaven a una altura adient (almenys pels genolls) s’asseien al terra i estiraven d’ells, per la part de baix, fins llevar-se’ls definitivament.

Un cop realitzada aquesta tasca es continuava amb la jaqueta o jersei, que si portava botons s’havien de descordar un per un i si portava cremallera s’havia de baixar sostenint amb una mà la solapa de la jaqueta i amb l’altra fent baixa la tancadura. Tota una aventura per no haver-se de fer malbé els dits!

I ... podria continuar així amb la samarreta i la roba interior, però pens que val la pena botar-nos aquesta part i continuar amb el què passa quan ja estan els al·lots despullats.

Vos heu reparat en que no han desat la roba que s’han tret?

Perquè per això primer han de treure tot el que hi ha dins de la motxilla, és a dir, la tovallola, el banyador, el capell de bany i les xancletes. Quan ja està tota la roba de bany fora de la motxilla, es ficava la roba que s’havien tret.

Un cop aquesta tasca estava realitzada s’havien de posar la roba de bany. O sigui, s’havien de seure al terra o al banc per poder posar-se el banyador (primer una cama, després l’altra i seguidament pujar-lo per a munt fins el lloc adient).

Seguidament es calçaven les xancletes i intentaven posar-se el barret de bany, si aquest era de tela i sinó la mestra els ajudava. Agafaven la tovallola i se la posaven al voltant del coll i ja estaven llestos per entrar a la piscina.

Realment, no penseu, que si els nens fan totes aquestes tasquest tots sols, únicament ajudats per les mestres als moments de conflicte, tot aquest conjunt d’accions per part de la mestra no són una bona pràctica educativa?

Potser, penseu que no perquè la mestra no ha fet res aquí, tota l’estona actuava el nen, però el fet d’estar observant, estar a l’escolta de les necessitats, estar a la disposició del nen i encoratjar-lo quan veus que no pot, ja que està apunt d’un atac de crisis, ... tot això no és una bona pràctica? Des del meu punt de vista, sí ho és!

Bones pràctiques 0 -3.

Desprès d’observar un seguit de propostes d’aula he d’escollir les tres que més m’hagin agradat i, encara que no ho sembli, això és una tasca difícil. Però bé, què és el que no és difícil? I triar i saber escollir bé, encara més!

Comencem! Les experiències que he pogut veure eren molt diverses, però jo m’he quedat amb tres idees que em semblen fonamentals per explicar què són les bones pràctiques. Aquestes idees fan referència a: saber escoltar, crear un ambient adient i treure el màxim profit a una proposta. Per explicar aquestes idees he triat algunes propostes mostrades a la web d’El Safareig.

Segons la meva opinió, una mestra ha de saber observar atentament el què succeeix al seu voltat, doncs amb aquesta escolta podrà esbrinar quines són les necessitats, els interessos, les preocupacions, els problemes, etc., dels infants i els seus propis, ja que veien les reaccions dels boixos l’educador pot modificar la seva pràctica educativa.

Beure aigua

Un exemple que deixa constància d’aquesta escolta és l’experiència que narra una mestra de com es va desenvolupar el procés “d’anar a beure aigua” i com havia influït la forma de fer de la mestra en l’autonomia dels infants.

És més, després d’observar i escoltar atentament les demandes i els processos dels al·lots l’educadora es va adonar que havia de canviar la seva actitud, doncs aquesta era perjudicial, encara que ella, al principi, no era conscient.

Altra tasca importantíssima i que a més, si es fa servir bé, és una eina molt útil, és el fet de condicionar acuradament l’espai, amb tot el que això implica. En altres paraules, per molt que un mestre prepari una proposta d’activitat, si no té en compta l’espai, els materials, el clima, el mobiliari, la decoració i tota la resta de recursos, i per tant no els empra de forma adient, l’activitat no estarà obtenint els màxims resultats possibles.

És més, de tot això un s’adona observant i escoltat el que passa al seu voltat i és per aquesta raó que pens que la proposta titulada "Fer d'observadors de l'ambient" ho clarifica molt.

La tardor, extreure-li el màxim profit.

 Finalment, m’agradaria dir que és igual de rellevant, una vegada seleccionat el què es vol fer, extreure-li el màxim profit a la proposta. Doncs, si un ja ha esbrinant, mitjançant l’escolta, el què els interessa als nens, també ha triat acuradament el material, l’espai, el clima que vol propiciar, etc., allò que li queda és aprofitar al màxim la proposta triada. Atès que, mitjançant aquesta, i tornant a observar el què en ella succeirà, estarem realitzant un feedback continu que enriquirà molt més el resultat.

I conseqüentment estarem creant un fil conductor entre tots els aprenentatges realitzats, doncs aquets tindran sentit, per als nens i per a nosaltres, i, el què és més important, seran significatius.

Aquí vos deix un bon exemple, des del meu punt de vista, que a més de treure-li el màxim potencial a la proposta, té en compta les altres dos idees abans esmentades: l’escolta i la cura de l’ambient.