Record d’una
jornada escolar a EEI Benirràs.
Un dia típic els nens arribaven acompanyats
dels seus familiars. Les mestres de cada aula rebien a aquestes famílies i fins
que la mestra no saludava al nen i a l’acompanyant aquest no podia marxar, per
tant això d’arribar i amollar al nen, no era factible en aquella escola.
Mentre que esperaven a que arribessin tots
els infants els nens podien jugar lliurement dins la classe. Quan ja hi eren
tots feien, a l’aula d’un a dos anys, l’assemblea, en la què miraven qui
faltava, cantaven la cançó de Bon dia
i la mestra demanava si algú volia explicar alguna cosa.
En acabar no se si es realitzava una de les
activitats d’aquell dia o anaven a esmorzar. En tot cas, si no era una cosa es
feia l’altre o l’inversa.
Abans d’anar a esmorzar tots els nens havien
de passar per el lavabo a rentar-se les mans i per això havia una educadora al
lavabo i una altra al menjador que anava
guiant als nens per asseure’s.
Tot seguit, una de les mestres anava en busca
de les motxilles dels boixos i quan ja les tenia totes, entre les dues
educadores, anaven demanant als nens: de qui és aquesta? I els infants anaven
contestant.
Quan cadascú tenia el seu esmorzar ja podien
començar a menjar i a mida que anaven acabant podien anar sortint al pati,
acompanyat d’una de les educadores.
En el pati em va cridar molt l’atenció que es
respectaven ben bé tots els ritmes. Per exemple, si algun nen estava cansat de
jugar i volia dormir una estoneta, doncs hem de recordar que els nens d’aqueta
aula encara són petits i de vegades alguns encara necessitaven fer la migdiada
del mati, la mestra treia l’hamaca a la zona del pati amb ombra i més
tranquil·la, i el nen es calava a dormir sense cap problema.
Seguim. Durant del pati també s’aprofitava
per anar revisant els bolquers dels nens, ja que n’hi havia que encara en
portaven. Per tant, aquesta tasca es realitzava en diversos moments de la
jornada.
En acabar el pati, es feia entrar als nens a
l’aula on la segona activitat ja estava llesta, com per exemple el joc
heurístic o anaven directament a l’aula de psicomotricitat. Però he de dir que
per fer aquestes activitats la classe es dividia i cada educadora es quedava
amb la meitat dels nens, segons si aquets eren de principis d’any o de finals.
Després d’aquesta proposta venien les
famílies a recollir als nens que no es quedaven a dinar i tornava a haver una
comunicació educadora - família, per veure com havia transcorregut la jornada.
A continuació els nens anaven al bany a
rentar-se les mans, com abans de l’esmorzar, i dinaven al menjador. En acabar
de dinar, es rentaven les dents i les mans i tornava a haver un torn de recollida.
Però també estava la possibilitat que els
boixos quedessin a fer la migdiada i a berenar i era després quan venien les
seves famílies a recollir-los.
Altres
preguntes per a recordar i reflexionar.
- Qui decideix com s’ha d’ensenyar i avaluar?
Les mestres són les que decideixen com
s’ensenya i s’avalua, però evidentment és en funció del ritme i de les
necessitats dels infants. És a dir, no hi ha una metodologia o forma de fer
tancada que no deixa peu al canvi o la modificació, tot el contrari. Encara
havent una estructura mínima tot està disposat per a que, per si qualsevol
motiu, les condicions s’han de variar, es faci sense cap tipus de problema.
- Quines estructures, pràctiques o
comportaments de les mestres ajuden als infants a aprendre?
Des del meu punt de vista, les pràctiques i
comportaments que més ajuden al desenvolupament dels nens són l’espera,
l’escolta, el respecte, la motivació, ... Doncs, és obvi que sense aquestes
estructures els boixos no podrien créixer d’una forma individual. En altres
paraules, si no existissin aquestes pràctiques els nens tots aniríem a una i
semblarien robots homogenis sense identitat i és gràcies als comportaments de
les mestres que això no ocorr així.
- Com estan organitzades les aules, les rutines,
els espais, els horaris...? Qui les organitza? Qui decideix per on començar i
quan acabar? Quan sorgeix un problema o
un entrebanc dins la jornada, com es soluciona?
Les aules, les rutines, els espais i els
horaris estan organitzats segons les necessitats dels infants, però evidentment
estructurats pels adults. O sigui, tot esta disposat d’una forma estudiada i
acurada cercant el màxim desenvolupament de les capacitats dels al·lots, però
aquesta distribució ha estat realitzada, en última instància per la mà de l’educador.
I això mateix ocorre amb la posada en marxa o
finalització d’una activitat, doncs la mestra ha estudiat quines necessitats i
interessos tenen els boixos i ella és qui la prepara, però si en determinant
moment s’adona que la proposta no es pot realitzar perquè els nens no estan
receptius, doncs no es fa. De igual manera, potser que ella hagi previst que
dita tasca tingui una durada de trenta minuts, però tal vegada als deu minuts
els nens ja estan cansats, així que ella s’adapta sense cap problema a les
noves circumstàncies.
Per tant, podem deduir que quan sorgeix un
problema aquest es soluciona pensant en el major benestar dels al·lots i sempre
amb el consens de tots els membres de la comunitat educativa, encara que és
obvi que això de vegades és complicat. Però he de dir que sempre s’intentava
fer d’aquesta manera i almenys arribar a una solució satisfactòria per a tots.
- Com interactuen els infants? Col·laboren i
treballen junts? Com s'ajuden a aprendre?
No se si és una característica de tots els
infants o només d’aquells que estan avesats a compartir i viure en comunitat,
però puc assegurar que els boixos d’aquesta escoleta interactuaven constantment
i, encara que segons els seu desenvolupament normatiu moltes vegades tinguessin
un joc molt més egocèntric i individual, per general treballaven junts.
És més en ser una escoleta a la que assitien
individus de totes les nacionalitats i cultures, aprenien molt més col·laborant
i jugant de forma compartida que no pas si ho haguessin fent de manera més
individual.
- Com interactuen amb el mestre?
Si la qüestió es refereix a com interactuen
les famílies i els infants amb la mestra he de dir que tot depenia de la
família, i el seu caràcter, i de l’educadora, i de la seva forma de ser, però a
termes generals, com ja he dit a la descripció inicial la comunicació entre
ambdós agents educatius era constants i respectuosa pel bé dels al·lots. Així
que la interacció amb la mestra era dinàmica, constants i càlida, ja que es
podia percebre l’afectivitat que sempre ha de caracteritzar aquestes relacions.
- Com s’interactua amb les famílies?
Com s’ha vist a la descripció la comunicació
en l’aula d’un a dos anys era diària, però això no vol dir que a les altres
aules no ho fos. És més, tots els infants disposaven d’una agenda que cada dia
feia el recorregut: casa – escola – casa, per tant si els pares volien fer
saber quelcom a l’educadora i ells no eren els que portaven els nens a
l’escoleta ho podien fer mitjançant aquesta agenda i igual a l’inversa.
A més a més, constantment es demanava la
col·laboració de les famílies per a la realització d’activitats, com: la festa
de la primavera, carnestoltes, etc., que encara que sembli estrany, moltes
d’aquestes propostes es realitzaven en dissabte o diumenge per a que tots
poguessin assistir i sempre havia molt bona participació.
Igualment, les mestres i els serveis
d’atenció amb els que elles col·laboraven estaven a la disposició de les
famílies i contínuament els demanaven sobre quins temes o sobre què els hi
agradaria fer un taller per a pares i al final per consens sempre es decidia
quelcom interessant per a tots.
- L’escola té previst un pla d’acollida als
infants? Com és aquest pla? Existeix un pla d’acollida pels mestres?
L’escoleta si té un pla d’acollida per als infants,
el conegut Període d’adaptació. Aquest
pla d’acollida contava amb un document oficial que se’ls hi facilitava a les
famílies i del qual podem extreure les següents idees clau:
- “No són tan
sols els nens els únics implicats en el procés d’adaptació. La família i l’escola
inicien una relació, i a tots ens cal adaptar-nos”.
- “Cada família,
cada pare, cada mare, cada nen, reaccionarà diferent”.
- “No ens hem d’espantar.
[...] El més important és anar descobrint, dia a dia, els petits signes d’acceptació
que ens van oferint. Una mirada, un somriure, la complicitat, són
símptomes de la progressiva integració”.
Més concretament, el pla d’adaptació que es
seguia a l’aula d’u a dos anys és aquell explicat per Vicenç Arnaiz a l’Anuari
de l’Educació de les Illes Balears, 2006, titulat: L’adaptació dels infants i les seves famílies a les escoletes de Menorca (podeu trobar l’article a la columna de la dreta, a l’apartat de
Webs i articles interessants). La idea fonamental o la que més em crida a mi l’atenció
d’aquesta proposta és la contundència amb la que s’adverteix als pares de: que “han
d’assistir a escola entre 8 i 10 dies i que quedaran asseguts a una zona de la
classe reservada per a ells”.
En altres paraules, els pares tindran un
espai a l’aula per a que els nens els puguin veure i estar amb ells, però
aquells al seu torn no podran sortir d’aquell espai. (És molt extens d’explicar,
per això jo recoman llegir l’apartat 2: El
procès d’adaptació a l’escoleta, de l’esmentat article).
D’altra banda, per als mestres no hi havia
cap tipus de pla d’acollida, no obstant, això no vol dir que quan arribava un
nou mestre no se’l tractés com tocava. Per exemple, el nostre període de
pràctiques va coincidir amb la primera setmana de l’escola d’estiu d’un nou
grup i per tant hi havia una nova mestra.
Per allò que jo vaig veure, la varen rebre
amb els braços oberts i explicant-li tot el què podia fer-li falta, a més,
totes les educadores i la directora sempre estaven a la seva disposició per si
tenia quelcom dubte.
Varen fer una primera entrevista la directora
i la mestra totes soles per conèixer-se millor, després una reunió amb tot
l’equip educatiu i tot això abans de començar el seu primer dia de feina, per
tant la nova mestra no es trobava tant perduda en la seva primera jornada. I
per a mi, això ja dóna una molt bona imatge de com funcionaven allí les coses,
no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada