divendres, 23 de març del 2012

Identifica bones pràctiques de centre i d'aula.


Bona pràctica de centre:
Des del meu punt de vista una bona pràctica d’aquest centre és la forma que té aquest equip d’enfocar els Espais Familiars. Se que aquest projecte és comú a molts altres centres de les Illes, però també hem de reconèixer que, encara que hagi unes directrius generals, després, cada conjunt de subjectes, i per tant amb característiques diferents, ho adapta i aplica segons les seves necessitats. I és per això que crec que aquesta forma de fer és una bona pràctica educativa.

Vos explic. Aquestes reunions es realitzen un cop per setmana i hi participen els pares interessats, el personal docent del centre i un especialista de l’EAP.
                                        
Què es feia a elles?
Doncs, hi havia un moment de joc conjunt, on pares, nens i educadores interactuaven, realitzant una tasca o activitat de forma grupal. L’objectiu d’aquesta proposta era enfortir els llaços d’unió entre progenitors i infants i alhora conèixer-se millor.
Enfortir llaços familiars
El paper de l’educadora en aquest temps era de guia i encoratjadora de situacions, per així donar seguretat a uns i a altres.

Després d’aquet espai de relació l’educadora es quedava amb els nens realitzant algun taller o proposta determinada, mentre els pares marxaven amb una de les educadores i l’especialista de l’EAP a realitzar una xerrada envers el tema seleccionat.

Dic que els pares “marxaven” perquè es situaven a un altre espai diferent d’on estaven jugant els nens, però en tot moment havia contacte visual entre ells, cosa que em va semblar molt adient i interessant.
D’altra banda els temes de les xerrades eren molt diversos i depenien de la demanda de les famílies. És a dir, a la setmana anterior les educadores s’encarregaven de demanar als pares que és el que els hi interessava per a la següent sessió i així l’especialista podia portar material preparat. No obstant, el fet que l’especialista portes propostes preparades no impedia que hi hagués improvisació, doncs no podíem saber per on sortiran les qüestions i dubtes dels assistents, però això mai s’havia vist com un problema, sinó com un al·licient.

I per a mi, és tot aquest conjunt de tasques, una bona pràctica educativa!

Bona pràctica d’aula (2-3 anys):
Personalment consider que una tasca que exemplifica clarament les bones pràctiques de l’aula de dos a tres anys de l’Escoleta d’Educació Infantil Benirràs és l’activitat d’anar a la piscina.
Aquest grup anava a la piscina un cop per setmana a primera hora de la jornada amb les seves dues tutores d’aula.
Per arribar a la piscina del municipi contigu, doncs en aquell temps Sant Joan de Labritja encara no comptava amb aquest servei, anaven en mini bus, el qual els recollia a l’entrada de l’Escoleta sobre les 9.00 h.
La família que no hi era a aquella hora ja tenia assumit que si no arribava abans que l’autocar a les instal·lacions, provablement, el nen, aquell dia, no podria nedar. Així que ningú es queixava de res.

Un cop els nens i les educadores arribaven a la piscina es dividia el grup en dos meitats, uns quedaven amb una de les mestres esmorzant i els altres entraven a canviar-se als vestuaris per començar a xipollejar. Després es canviaven els torns: els que havien entrant a nedar, esmorzaven, i els que ja ho havien fet, nedaven.

Per a mi aquí és on es concentra la importància de la bona pràctica.
Els nens que entraven a canviar-se als vestidors ho feien individualment, autònomament i cadascú al seu ritme, i ho dic amb el sentit més ampli de tots els termes. O sigui, ho descriuré amb detall per a que entengueu el què vull dir.

Autonomia literal.
Els boixos entraven i deixaven la seva motxilla allí on consideraven convenient i començaven a llevar-se les sabates, les quals solien ser amb tancadura de velcro per facilitar la tasca.
Per això, què necessitaven?
Doncs, normalment asseure a terra (perquè els bans estaven plens de motxilles i roba) i estirar amb força la sabata, una vegada aquesta estava descordada.
Seguidament, es llevaven els mitjons i els posaven acuradament dins els forats de les sabates per a no perdre’ls ni confondre’ls. Després es col·locaven les sabates just baix del lloc que havien triat per posar la motxilla, per a que en acabar el bany fos més fàcil de trobar-les.

Més tard els al·lots es descordaven els pantalons i se’ls començaven a arriar per avall de les cames, quan aquests estaven a una altura adient (almenys pels genolls) s’asseien al terra i estiraven d’ells, per la part de baix, fins llevar-se’ls definitivament.
Un cop realitzada aquesta tasca es continuava amb la jaqueta o jersei, que si portava botons s’havien de descordar un per un i si portava cremallera s’havia de baixar sostenint amb una mà la solapa de la jaqueta i amb l’altra fent baixa la tancadura. Tota una aventura per no haver-se de fer malbé els dits!

I ... podria continuar així amb la samarreta i la roba interior, però pens que val la pena botar-nos aquesta part i continuar amb el què passa quan ja estan els al·lots despullats.

Vos heu reparat en que no han desat la roba que s’han tret?
Perquè per això primer han de treure tot el que hi ha dins de la motxilla, és a dir, la tovallola, el banyador, el capell de bany i les xancletes. Quan ja està tota la roba de bany fora de la motxilla, es ficava la roba que s’havien tret.

Un cop aquesta tasca estava realitzada s’havien de posar la roba de bany. O sigui, s’havien de seure al terra o al banc per poder posar-se el banyador (primer una cama, després l’altra i seguidament pujar-lo per a munt fins el lloc adient).
Seguidament es calçaven les xancletes i intentaven posar-se el barret de bany, si aquest era de tela i sinó la mestra els ajudava. Agafaven la tovallola i se la posaven al voltant del coll i ja estaven llestos per entrar a la piscina.

Realment, no penseu, que si els nens fan totes aquestes tasquest tots sols, únicament ajudats per les mestres als moments de conflicte, tot aquest conjunt d’accions per part de la mestra no són una bona pràctica educativa?

Potser, penseu que no perquè la mestra no ha fet res aquí, tota l’estona actuava el nen, però el fet d’estar observant, estar a l’escolta de les necessitats, estar a la disposició del nen i encoratjar-lo quan veus que no pot, ja que està apunt d’un atac de crisis, ... tot això no és una bona pràctica? Des del meu punt de vista, sí ho és!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada